Difunts exquisits: el dodo

Estreno aquí una nova sèrie obsessiva —com la de les llistes, com la dels mapes de metro, com la de les illes remotes— que m’ha estat rondant pel cap des de fa temps i que la recent menció a Lewis Carroll m’ha convidat a fer reviure. Tractarà d’animals extints, tant d’antics com de moderns, o sigui que no serà gaire alegre, a menys que us entusiasmi l’humor negre. I per començar, un dels animals extints més emblemàtics, per no dir l’animal extint per antonomàsia: el dodo. No endebades a la llengua anglesa existeixen expressions com «dead as a dodo» o «to go the way of the dodo».

El dodo estaria taxonòmicament emparentat amb els coloms, encara que es tractaria d’un colom de grandària considerable (una alçària d’un metre i fins a 20 quilos de pes). Habitava exclusivament a l’illa de Maurici a l’est de Madagascar. Tot i que l’illa era coneguda des de l’Edat Mitjana, ningú no s’havia molestat en colonitzar-la fins que l’Imperi Holandès s’hi establí el 1598 i la batejà en honor de Maurici de Nassau. Daten doncs d’aquest any les primeres descripcions de l’au, tot i que en principi l’interès que desvetllaren fou bàsicament culinari. Segons el testimoni dels famèlics mariners, la seva carn era més aviat dura i astellosa i només el pedrer valia realment la pena.

Com sol passar amb bèsties acostumades a la vida isolada i sense depredadors coneguts, els dodos no mostraren cap prevenció envers els humans i el seu contacte amb la civilització els resultà letal. La seva extinció no es degué tant a una caça massiva —la població de la colònia era petita i, com ja he dit, la carn del dodo no era gran cosa—, sinó a la introducció d’animals domèstics, especialment porcs i micos, que saquejaren els seus nius fins impedir-ne la reproducció. L’última observació d’un dodo viu és del 1688 i, segons càlculs bastant fiables la seva extinció definitiva no aniria més enllà del 1715. No deixa de ser esfereïdor que la presència històrica d’aquest ocellot mansoi superi a penes el segle i quart en qualitat d’ens que respira i palpita.

El dodo va ser classificat ràpidament com una raresa, però ningú s’afanyà a fer-ne un estudi científic seriós, de manera que, a causa de la seva extinció fulminant, les descripcions que ens han arribat són dubtoses i ni tan sols podem estar segurs de la coloració de les seves plomes. Encara que ara costi d’entendre, en el seu moment ningú no va alarmar-se per l’aparent desaparició del dodo a l’illa Maurici. Per aquella gent de l’encara religiós segle XVII l’extinció d’una espècie era un fet inconcebible: suposo que comptaven que déu continuaria proveint a perpetuïtat per a benefici dels seus fills predilectes. D’altra banda, la raresa i poca durada de la presència del dodo al registre històric, propicià la tendència a incloure’l en el terreny dels mites i llegendes, fins que al segle XIX rebé justícia i reconeixement de la seva extinció.

En temps moderns, i amb lacerant ironia, el dodo ha esdevingut «imatge corporativa» de Maurici i del seu govern. El veureu, en el rol d’au rampant, a l’escut heràldic de l’illa. També s’albira a la marca d’aigua del seu paper moneda i en el logo d’una cervesera local. Sempre somrient. Si Hollywood tingués un criteri equànime, el gran «blockbuster» de l’any que ve tractaria d’un dodo «zombie» que pretén venjar els seus avantpassats amb un somriure al bec.

Lewis Carroll, quan als llibres d’Alícia va decidir retratar-se com un dodo, no demostrà gaire autoestima i possiblement s’estava condemnant a una extinció figurada. Apareix al segon capítol d’«Alice’s Adventures in Wonderland», el del bassal de llàgrimes, en companyia del lloro i l’aguiló. Per la seva forma pomposa de parlar, sembla que satiritzi algun catedràtic d’Oxford i algunes de les bèsties presents li retrauran que no utilitzi un anglès planer, o que no s’expressi «clar i català» en la versió de Josep Carner. Però serà precisament el dodo, amb la seva proposta de «cursa en comitè», qui aconseguirà que tots els presents acabin eixuts i s’estalviïn una calipàndria. En el seu moment ja vaig lamentar que tant Carner, com el seu tributari Salvador Oliva, optessin per convertir el dodo original en un anodí «ocell babau».

Em consola que el londinenc Jasper Fforde rescatés aquesta fabulosa gallina extinta a la seva sèrie sobre la detectiu literària Thursday Next i la convertís en animal de companyia de la protagonista. No mencionaré, per fàcil, la repetició de la nota do en equivalència musicològica. La llengua francesa, per contra, identifica el vocable «dodo» amb una simplificació infantil del fet d’anar a dormir, similar a l’anar a fer nones català. I parlant de Catalunya, ¿algú recorda el cantant còmic Dodó Escolà? En realitat es deia Domingo Escolà i Balagueró (Artesa de Segre, 1920 - Barcelona, 2005) i a casa meva serà sempre recordat pels dos números musicals i efervescents «Qué feliz es el pez en el agua» [qué feliz es el pez en el mar] i «¿Qué pasa en el Congo?» [que al blanco que pillan lo hacen mondongo].

Però com que jo en el fons sóc un modern, ara tocarà exhibir el «Dodo» de David Bowie, gravat allà pels temps del seu «Diamond Dogs» (hi ha també «dodos» de Genesis i de la Dave Mathews Band, però no els he sentit). Déu n’hi do l’excursió que representa aquest article. No us hi malacostumeu: difícilment cap altre animal extint se us presentarà de forma tan abassegadorament multiforme.