Les rutines de l’espia

Homes que es barallen. Dona vestida de ras blau, al fons a la dreta.

Finalment s’estrena «Spectre», el 24è títol oficial de la saga de James Bond i, com passa cada dia més amb aquestes megaproduccions comercials, feia mesos que ens anaven arribant detalls amb comptagotes distribuïts per uns mitjans de comunicació que semblen subvencionats per la pròpia productora. Aquesta setmana mateix les principals capçaleres del país, apart de publicar crítiques  superlatives del films, incloïen tests sobre el grau de coneixença del lector en qüestions Bond, llistes de les noies i dels dolents Bond i fins i tot un article «espontani» amb cinc raons per anar a veure «Spectre». Missió acomplerta: aquest cap de setmana les sales de cinema que la projecten estaran inusualment plenes, babaus com som.

[Incidentalment, ahir que el New York Times denunciava la manca de llibertat de premsa a Espanya, ho vaig relacionar de forma col·lateral amb la benevolència amb la qual La Vanguardia jutja les pel·lícules. Si us hi fixeu, la majoria rep cinc punts (verds, si és molt bona, negres, si és una obra mestra). Aquesta setmana, per exemple, de les cinc crítiques es dedueix que s’han estrenat 4 obres mestres (entre les quals aquesta «Spectre») i una sola de molt bona (el documental de la Malala). No sé vosaltres, però jo, malpensat que sóc, aquí hi veig la mà (i la pressió) dels distribuïdors. No hi ha cap altra explicació racional per entendre que un film com «Irrational Man» de Woody Allen el qualifiquessin com a «molt bo».]

M’afanyaré a informar que «Spectre» no és de cap manera una pel·lícula dolenta i que, en termes generals, distreu de forma digna (encara que amb els seus 148 minuts —el film més llarg de tota la sèrie Bond— potser abusa una mica de la nostra bona disposició). Es tracta d’una obra que ofereix tot el que es pot esperar d’una aventura de James Bond, d’alta qualitat això sí, però sense aportar ni genialitat ni sorpreses. El principal problema que té «Spectre» es diu «Skyfall», i és que el títol precedent havia deixat el llistó molt alt i en les odioses comparacions sempre surt guanyant.

Encara que repeteixin el director Sam Mendes i pràcticament els mateixos guionistes, a la trama de «Spectre» li falta grandesa èpica o en el seu defecte una mica de trellat. Si s’analitza mínimament el que s’ens explica, el guió no podria ser més ruc i les motivacions del malèfic de torn desproporcionades en relació a les seves accions. Això no hauria de ser especialment greu, al cap i a la fi és James Bond (i encara no l’està dirigint Christopher Nolan!); però és que, si entrem en detall, tot empitjora a «Spectre».

Seqüència dels crèdits: un encreuament de les bombolles de Freixenet amb el Capitán Pescanova. La presència d’octòpodes injustificats no satisfarà ni a la pròpia Carme Lula.

Cançó: No em desagrada Sam Smith, però el tema que ha escrit s’apropa bastant al pestinyo melòdic. Molt millor l’Adele, on vas a parar!

Noia-Bond: Léa Seydoux és mona, però una mica aturadeta, l’oblidarem aviat. Monica Bellucci en canvi treu petroli dels seus cinc minuts en pantalla. S’ha de dir que tot el concepte de la noia-Bond fa una mica de pudor a patriarcat putrefacte; però, posats a escollir, sempre Judi Dench.

Gadgets: no em regaleu un rellotge Omega pels meus seixanta anys.

El dolent: abismal decepció en descobrir que ningú no ha sabut fer res de veritablement interessant amb Christoph Waltz. Que vingui Quentin Tarantino i ho vegi.

Salvaré Hoyte van Hoytema, que no és Roger Deakins, però es defensa prou bé en la fotografia. I a Ben Whishaw, que aquí amplia el seu paper de Q, i que és un actor que em cau molt bé (i que bé podria flirtejar una mica més amb Bond). L’escena pre-crèdits, rodada a México D.F. el Dia de Difunts, amb el seu llarg pla-seqüència i les pirotècniques acrobàcies de l’helicòpter són de treure’s el barret. Llàstima que aquesta sigui la millor seqüència del film, precisament la primera.

No sé a qui culpar de la preocupant tendència a incloure psicologismes barats a qualsevol obra destinada a l’entreteniment. Aquesta pel·lícula hi peca de nou i no us podeu imaginar com m’avorreix. Sembla ser que Daniel Craig també s’avorreix d’interpretar un paper que només treu profit dels seus ulls d’acer blau i la seva suficiència com a model de sastreria. Qui estigui d’acord amb Idris Elba com a hereu seu, que alci la mà.