La vida com a parc temàtic

En Miquel Adam, apart de ser un escriptor notable i un editor amb molt de nas, és també un publicista de rara eficàcia. Fa anys va proposar-me que m’enviaria sense compromís els llibres de l’editorial on treballava, per si em venia de gust comentar-los. Vaig declinar l’oferta, per allò de no comprometre el meu criteri i posar a prova la meva ferrenya insubornabilitat. El paio, que és a més persona afabilíssima, se les va enginyar perquè travéssim cordial coneixença en viu i en persona, de manera que resultés una descortesia rebutjar-li un regal. Amb aquesta estratagema em va fer a mans «Secessiolàndia pel pedregar», el recull de contes de George Saunders que Edicions de 1984 va publicar l’any passat. Espero que aquest paràgraf introductori aclarirà el marc circumstancial sota el qual comentaré el llibre i m’eximirà de qualsevol sospita de treballar veladament com a propagandista a l’ombra de la indústria editorial.

L’Adam, que és un fan dels contes d’en Saunders (i també dels de l’Etgar Keret) està convençut que l’autor americà no m’agrada gota i per això insisteix a posar-me’l a l’abast, com si la seva freqüentació hagués d’acabar derivant en estima. El seu prejudici es basa en un apunt agredolç que vaig dedicar al recull «Deu de desembre», on en realitat jo no carregava contra Saunders sinó contra el seu traductor Yannick Garcia. No insistiré de moment sobre les arbitrarietats que hi continuo trobant a la feina de Garcia, tot i que ja em sembla significatiu que el llibre es tituli originalment «CivilWarLand in Bad Decline», perfectament neutre en el seu to, mentre que a la traducció aparegui aquest «pel pedregar» tan afectadament col·loquial.

El llibre es compon de sis contes i una «nouvelle»; les set peces s’emmarquen en un context similar: parcs temàtics o d’atraccions, activitats simulades o realitats paral·leles i escapistes. Els protagonistes sempre són pobres infeliços, encarregats de tasques insòlites i laboralment sobre-explotats. L’ambient a la feina és invariablement precari i d’una  insolidaritat generalitzada, mentre que en l’àmbit personal les situacions no són gaire més galdoses. En el conte que dóna títol al volum, per exemple, el narrador és un Inspector de Versemblança Històrica en un parc temàtic sobre la Guerra Civil americana. A «L’encarregat de les onades flaqueja» el protagonista és el responsable de la intensitat del cabdal d’un parc aquàtic, mentre que a «El conseller delegat que feia 200 quilos» ens parla un obès mòrbid que es dedica a exterminar ossos rentadors darrera d’una pantalla de «bonisme» ecologista.

Totes les peripècies que passen als contes solen anar a mal borràs i, malgrat alguns incidents dramàtics, susciten més aviat un efecte de còmica absurditat, com si reflectissin una imatge deformada de les nostres pròpies vides de ciutadans consumistes del Primer Món. El resultat acaba sent repetitiu per la redundància dels seus recursos; fins i tot la «nouvelle» «Recompensa», malgrat el seu ambient distòpic, retrata un enèsim parc on els rics i poderosos moblen un paradís hedonista pagat a cop de cartera. Potser només el relat «Isabelle» escapa a la norma original, i en la seva incòmoda barreja d’opressió racial i deformitat física, assoleix l’excel·lència mitjançant un equilibri molt mesurat del grotesc i la tendresa.

«CivilWarLand in Bad Decline» fou el primer llibre que Saunders va publicar i l’edició catalana conté com a primícia un valuós preàmbul, escrit alguns anys més tard, on el contista revela la gestació d’aquestes pàgines i els molts dubtes que l’acompanyaren. Es tracta d’un document d’interès prioritari per a tots aquells que creguin en el poder tònic de la literatura. També deixa entreveure que George Saunders és una bona persona, detall que no li afegeix cap qualitat literària, però que agradarà a tots els que preferim combregar amb els nostres autors preferits. Malgrat aquest plus del pròleg no seria aquest el llibre que recomanaria per estrenar-se amb Saunders: «Deu de desembre» és l’aposta guanyadora, clarament més madura i variada.