L’hora dels adéus

Potser només m’ho sembla a mi, però em fa l’efecte que amb l’actual tendència a la cofoia contemplació del melic, hem convertit en matèria artística fets que en èpoques més llunyanes es consideraven pures expressions del cicle de la vida sense res de particular a destacar. Esdeveniments com l’embaràs, la maternitat, l’educació dels fills, la malaltia o la mort dels pares ancians no semblaven experiències dignes d’aplicar-hi la lupa del creador, a menys que no hi concorregués alguna circumstància anòmala. Ara, tothom que té una criatura, es veu amb cor d’escriure un llibre d’autoajuda i a qui se li mor el pare qualsevol caiguda en l’addicció li sembla justificada. Nanni Moretti, bastant més contingut, ha solucionat el «marró» de la mort de la seva mare amb el film «Mia madre». A cap fill entrat en la seixantena li pot venir de nou la mort del progenitor, però almenys l’exercici de dol del director italià resulta més commovedor que no pas la pura jeremiada que caldria esperar.

Moretti s’ha reservat el paper secundari del fill devot que fa tot el possible per acompanyar de la millor manera els últims dies de la mare, mentre que la protagonista és Margherita, la filla obsedida per controlar-ho tot, que es culpabilitza per no poder estar més sovint prop de la seva progenitora. Per no convertir el film en la crònica d’una agonia pressentida, una trama secundària incideix en els problemes tragicòmics que té Margherita, com a directora de cinema, amb un actor italoamericà de comportament imprevisible (John Turturro). Se’n destil·len algunes benvingudes rialles.

Moretti no és un gran actor, però fa molt bé d’ell mateix. Turturro sí que ho és i escapa amb èxit de les trampes que li reserven el guió fins atorgar humanitat a un paper fet a partir de retalls de caricatures. Giulia Lazzarini, la mare, professora de llatí i un cap molt ben moblat en ple procés de perdre tot el mobiliari, està terroríficament esplèndida. Però «Mia madre» pertany en la seva totalitat a Margherita Buy, de llarg la millor actriu italiana en actiu avui dia. Contempleu-la en cadascun dels seus plans, tant més expressiva quan menys obre la boca. Prengueu la lliçó dels seus ulls i de la seva boca.

Estava disposat a escriure que Moretti havia fet un film ortopèdic i ploraner, però qui  ha acabat plorant sóc jo, perquè aquí hi ha emoció a dojo. Gran categoria que desdirà els meus dubtes del paràgraf primer.