Amb llicència per opinar

El penúltim escàndol en el plàcid món de les lletres espanyoles l’ha causat el llibre «La desfachatez intelectual» (Los libros de la catarata, 2016) del professor de ciència política Ignacio Sánchez-Cuenca. Que hagi suscitat alguna reacció virulenta només demostra que poc acostumats estan alguns intel·lectuals a ser sotmesos a un exercici de sana crítica; encara més quan es tracta d’un llibre de to raonable, que evita l’estirabot corrosiu i justifica amb exemples les seves asseveracions. Sánchez-Cuenca no és, per entendre’ns, un incendiari a la manera de Gregorio Morán.

La tesi d’aquest assaig és que existeixen molts escriptors espanyols de prestigi acostumats a opinar sobre qualsevol tema, de forma superficial i indocumentada, sovint amb maneres prepotents i taxatives, a través dels diaris de major tirada o de les tertúlies radiofòniques o televisives. Es tracta d’una mena d’intel·lectuals «orgànics» que es pot permetre incórrer en inconseqüències i raonaments defectuosos sense por a perdre el seu estatus de creadors d’opinió, que és poc menys que indestructible. Gent com Fernando Savater, Javier Cercas, Antonio Muñoz Molina, Jon Juaristi, Félix de Azúa, Mario Vargas Llosa, Javier Marías o Arcadi Espada.

L’autor observa com a una anomalia l’autoritat de la que gaudeixen els escriptors espanyols per pronunciar-se tant sobre el que és diví com sobre el que és purament humà i ho compara amb el món literari anglosaxó, on les intervencions dels seus integrants en qüestions extra-literàries és molt menor al que té lloc aquí. No és que  Sánchez-Cuenca s’oposi a que els literats participin en el debat polític, econòmic o social (i, de fet, creu (encertadament, afegeixo jo) que no hi ha millor anàlisi de les conseqüències de la crisi espanyola que el que va fer Rafael Chirbes a «En la orilla»); però, ja que gosen sortir del gènere de la ficció, els exigeix rigor i dades, dos elements habitualment absents en els seus discursos.

Per exemplificar la feblesa dels sermons d’aquests sospitosos habituals, l’autor se centra especialment en tres àrees susceptibles de ser opinades com són el terrorisme d’ETA, els nacionalismes de la perifèria ibèrica i l’estudi de les causes que ens dugueren a l’actual crisi econòmica. En alguns casos aquestes tres qüestions es concentren en una de sola, com passa amb Fernando Savater qui, tot partint de postures esquerranoses a finals del franquisme, ha acabat en el present atribuint als nacionalismes català i basc tots els mals que ens afligeixen, des de la bancarrota de l’estat del benestar fins les plagues de polls a les escoles.

A l’hora de parlar de la crisi econòmica, dels seus motius i les seves possibles vies de solució, Sánchez-Cuenca carrega contra l’unànimement aplaudit «Todo lo que era sólido» d’Antonio Muñoz Molina i el titlla de poc profund, de jeremiada moralista emesa per algú que se sent per damunt de la «melée», i de jugar sempre a favor dels instints més trivials del lector. No s’escapen de les crítiques d’aquest capítol economistes com César Molinas o Luis Garicano, decidits a traduir un problema d’abast mundial en claus exclusivament espanyoles. Aquí cadascú posa al davant els seus propis fantasmes per tirar d’un carro que encara no ha acabat d’identificar.

Un problema similar apareix davant de l’itinerari secessionista català: tots aquests escriptors citats a dalt es pronuncien harmònicament en contra d’una Catalunya independent d’Espanya; però es veuen incapaços de presentar cap raonament amb una mínima il·lació per defensar les seves idees. Mario Vargas Llosa, en ple procés d’assimilació a la caspa immobilista de la cort madrilenya, torna a repetir allò de «el nacionalisme es guareix viatjant», sense tenir present que alguns dels més conspicus adalils de l’independentisme poden presentar una carrera molt més cosmopolita que aquests presidents del govern monolingües que solen caracteritzar l’estat espanyol i al costat dels quals insisteix a seure. Javier Cercas comença negant el dret a decidir (perquè sí) i rebutja el referèndum tot adduint que l’única via democràtica passa per unes eleccions; però quan de les eleccions surt un parlament de majoria independentista, no ho troba vàlid i exigeix recórrer al referèndum.

No és que Ignacio Sánchez-Cuenca sigui partidari de la secessió; però troba que s’ha d’abordar en clau política i democràtica i no tancant-se en banda amb arguments sòlids com el paper de fumar. Pressuposa (i fa bé) que dins de la causa sobiranista tampoc faltaran els argumentadors de maneres peregrines; però deixa la tasca de denunciar-los als assagistes locals, que prou feina té ell per parlar dels grans opinadors de la llengua castellana.

«La desfachatez intelectual» és breu i fa de bon llegir. Potser les seves tesis en el fons ja les sabíem, però sempre ve de gust que t’expliquin de manera amena i argumentada que l’emperador anava nu.