Ja ho diu la saviesa popular que en el pot petit hi ha la bona confitura (o almenys hi és sovint); per tant no sempre una obra petita ha de ser una obra menor i les sorpreses salten per on menys t’esperes. Estic pensant en «El jutge» —o «L’Hermine» en referència a les majestuoses robes que vesteix la judicatura francesa— el film del veterà Christian Vincent, del qual tanmateix no en coneixia cap obra.
Ambientada a Saint-Omer, una vila prop del Pas de Calais, «L’ermine» segueix les passes del jutge Michel Racine (Fabrice Luchini), un home distant i poc apreciat que es veu obligat a viure a un hotel d’ençà que la seva dona el fa fora de casa. En un judici per infanticidi Racine retroba entre els membres del jurat la doctora Ditte Lorensen (Sidse Babett Knudsen), la qual l’havia tingut com a pacient temps enrere i per la que sent una comprensible atracció.
Durant bona part del seu metratge la pel·lícula funciona com un «procedural» que ens familiaritza amb la mecànica de la justícia francesa, tan allunyada d’aquell model americà que hem anat mamant des de «Perry Mason» fins a «The Good Wife». Malgrat algun moment de didactisme una mica destraler, la dinàmica del judici se segueix amb interès i s’agraeix que es potencii l’element humà per sobre dels cops de teatre que caracteritzen aquest gènere tribunal.
Però, esclar, si «L’ermine» esdevé important i perdurable, és pels seus actors protagonistes. Gràcies a «Borgen» ja coneixíem l’elegant maduresa de Sidse Babett Knudsen que aquí, amb una dicció francesa impecable i un parell de somriures encisadors, sedueix fins i tot l’espectador menys atent (César 2016 a la millor actriu secundària). En quant a Fabrice Luchini (que semblava tonto quan el vam comprar) està gaudint d’una maduresa envejable i darrerament no fa altra cosa que encadenar papers de categoria. El seu jutge Racine, penós com sembla, esdevé transcendent per la força d’un inesperat amor quasi callat. S’endugué la Copa Volpi a Venècia. Cal veure’l per creure’l. Emociona.
Ambientada a Saint-Omer, una vila prop del Pas de Calais, «L’ermine» segueix les passes del jutge Michel Racine (Fabrice Luchini), un home distant i poc apreciat que es veu obligat a viure a un hotel d’ençà que la seva dona el fa fora de casa. En un judici per infanticidi Racine retroba entre els membres del jurat la doctora Ditte Lorensen (Sidse Babett Knudsen), la qual l’havia tingut com a pacient temps enrere i per la que sent una comprensible atracció.
Durant bona part del seu metratge la pel·lícula funciona com un «procedural» que ens familiaritza amb la mecànica de la justícia francesa, tan allunyada d’aquell model americà que hem anat mamant des de «Perry Mason» fins a «The Good Wife». Malgrat algun moment de didactisme una mica destraler, la dinàmica del judici se segueix amb interès i s’agraeix que es potencii l’element humà per sobre dels cops de teatre que caracteritzen aquest gènere tribunal.
Però, esclar, si «L’ermine» esdevé important i perdurable, és pels seus actors protagonistes. Gràcies a «Borgen» ja coneixíem l’elegant maduresa de Sidse Babett Knudsen que aquí, amb una dicció francesa impecable i un parell de somriures encisadors, sedueix fins i tot l’espectador menys atent (César 2016 a la millor actriu secundària). En quant a Fabrice Luchini (que semblava tonto quan el vam comprar) està gaudint d’una maduresa envejable i darrerament no fa altra cosa que encadenar papers de categoria. El seu jutge Racine, penós com sembla, esdevé transcendent per la força d’un inesperat amor quasi callat. S’endugué la Copa Volpi a Venècia. Cal veure’l per creure’l. Emociona.
Sidse Babett Knudsen! I tant! Es la de primera ministra de Borgen de la qual aviat en parlaré en el blog :D De fet en algun capítol ja l'escoltem parlar en francès.
ResponEliminaI anglès! Ja s'està introduint a Hollywood al costat de Tom Hanks.
EliminaEncisadora ella i la pel·lícula...
EliminaI tant, Zerosetze, tot i que crec que ha passat desapercebuda.
Elimina