(Santa) Mònica d’Hipona (331 - 387), filla de família benestant d’ètnia berber, fou la famosa progenitora d’un Sant Agustí de memòria allargada, l’obra del qual ultrapassa l’àrea d’influència de la literatura cristiana tradicional, a través de les seves «Confessions». A Barcelona és recordada, al final de la Rambla, a les velles cendres d’un antic convent dels Agustins Descalços, ara malastrugament redissenyat pels arquitectes David i Albert Viaplana. L’edifici deu ser un dels més desagradables i desgraciats de la ciutat; incloent-hi l’escala interior de fusta permanentment tancada (per evitar relliscades i denúncies fatals).
Les exposicions que se solen muntar a l’Arts Santa Mònica són d’aquelles que requereixen un prospecte farmacèutic explicatiu al costat de cada peça mostrada. Una de les exposicions que es clausuren diumenge es titula «Paraules pixelades» i va sobre un àmbit potencialment interessant com és la literatura digital. Malauradament la literatura és un art que exigeix una certa inversió temporal que es dóna de bufetades amb l’actitud més «impressionista» i capriciosa del recorregut museístic. No hi ha ni temps (ni ganes) per familiaritzar-se amb el funcionament de cadascuna de les interfícies. Tampoc resulta fàcil extreure cap efecte estètic dels escapçats fragments poètics o narratius que es poden entrellucar. La majoria en anglès (per acabar-ho d’adobar). I ja no diré res dels contratemps tecnològics que solen acompanyar aquestes exposicions, on sempre hi ha un ratolí que no funciona i una pantalla que mostra un missatge d’error de Windows 10 sense cap intenció irònica.
L’exhibició estrella actual del Santa Mònica s’anomena «Real Time» (subtitolada ‘Art en temps real’) i aplega peces on el resultat depèn de dades recollides d’una massiva interacció online. Per exemple hi ha un rengle de metrònoms que marquen compassos divergents, retolats amb el nom de diverses capitals del planeta. L’espectador culte, però desinformat, podria pensar que es tracta d’un «objet trouvé» a la manera de Marcel Duchamp. O d’un poema visual que segueix l’estela de Joan Brossa. Si no t’ho expliquen d’antuvi, mai no ho entendràs després. En realitat, el ritme de cada metrònom reflecteix (en temps real) l’activitat a Twitter de cadascuna de les ciutats etiquetades. Un cop te n’assabentes, prèvia la lectura de l’etiqueta/prospecte pertinent, l’únic comentari que se t’acut és: ara entenc perquè el metrònom de Melbourne va més lent que el de Barcelona; és que allà ara és de nit.
Perdoneu però per a mi tot això es redueix a mera infografia industrial, sense cap altre mèrit per ser catalogada en el calaix de les belles o les males arts. Evidentment per valorar una peça, el coneixement d’altres obres del mateix àmbit sempre ajuda; però crec que el segle XXI (i potser el final del XX) ens ha forçat a empassar-nos espessos manuals d’instruccions, més que no pas esgarrifances estètiques «à la Nabokov». ¿Des de quan l’art ha necessitat de manual d’instruccions? Ni el Lazarillo de Tormes, ni la càrrega de la Guàrdia Civil de Cases, ni «Plácido» de Berlanga, ni el funeral maçònic de Mozart, han requerit més explicacions de les necessàries per gaudir-los fins a extrems indescriptibles.
Ens estem tornant tontos, o què?
Les exposicions que se solen muntar a l’Arts Santa Mònica són d’aquelles que requereixen un prospecte farmacèutic explicatiu al costat de cada peça mostrada. Una de les exposicions que es clausuren diumenge es titula «Paraules pixelades» i va sobre un àmbit potencialment interessant com és la literatura digital. Malauradament la literatura és un art que exigeix una certa inversió temporal que es dóna de bufetades amb l’actitud més «impressionista» i capriciosa del recorregut museístic. No hi ha ni temps (ni ganes) per familiaritzar-se amb el funcionament de cadascuna de les interfícies. Tampoc resulta fàcil extreure cap efecte estètic dels escapçats fragments poètics o narratius que es poden entrellucar. La majoria en anglès (per acabar-ho d’adobar). I ja no diré res dels contratemps tecnològics que solen acompanyar aquestes exposicions, on sempre hi ha un ratolí que no funciona i una pantalla que mostra un missatge d’error de Windows 10 sense cap intenció irònica.
L’exhibició estrella actual del Santa Mònica s’anomena «Real Time» (subtitolada ‘Art en temps real’) i aplega peces on el resultat depèn de dades recollides d’una massiva interacció online. Per exemple hi ha un rengle de metrònoms que marquen compassos divergents, retolats amb el nom de diverses capitals del planeta. L’espectador culte, però desinformat, podria pensar que es tracta d’un «objet trouvé» a la manera de Marcel Duchamp. O d’un poema visual que segueix l’estela de Joan Brossa. Si no t’ho expliquen d’antuvi, mai no ho entendràs després. En realitat, el ritme de cada metrònom reflecteix (en temps real) l’activitat a Twitter de cadascuna de les ciutats etiquetades. Un cop te n’assabentes, prèvia la lectura de l’etiqueta/prospecte pertinent, l’únic comentari que se t’acut és: ara entenc perquè el metrònom de Melbourne va més lent que el de Barcelona; és que allà ara és de nit.
Perdoneu però per a mi tot això es redueix a mera infografia industrial, sense cap altre mèrit per ser catalogada en el calaix de les belles o les males arts. Evidentment per valorar una peça, el coneixement d’altres obres del mateix àmbit sempre ajuda; però crec que el segle XXI (i potser el final del XX) ens ha forçat a empassar-nos espessos manuals d’instruccions, més que no pas esgarrifances estètiques «à la Nabokov». ¿Des de quan l’art ha necessitat de manual d’instruccions? Ni el Lazarillo de Tormes, ni la càrrega de la Guàrdia Civil de Cases, ni «Plácido» de Berlanga, ni el funeral maçònic de Mozart, han requerit més explicacions de les necessàries per gaudir-los fins a extrems indescriptibles.
Ens estem tornant tontos, o què?
d'acord, però gran part de l'art contemporàni pictòric, s'ha d'explicar, car a simple vista no s'entén, i en el fons és el mateix. jo ja m'he instal·lat en el m'agrada, no m'agrada prescindint de qui sigui el creador...., i és que hi ha molt farsant, a banda de Tàpies....
ResponEliminaL'art abstracte s'entén sense necessitat d'instruccions, només cal tenir la ment oberta a sensacions no estrictament narratives. Tot és posar-s'hi i insistir.
EliminaAlgun dia algú constatarà que al Retaule de les Meravelles no hi ha res pintat i que l'emperador va nu, però hi ha molta gent vivint del cuento, no tan sols els artistes amb sort i marca.
ResponEliminaEm temo, Júlia, que nosaltres no ho veurem.
EliminaMés raó que un sant!
ResponEliminaJa som quatre, Enric.
EliminaPotser és que les exposicions les fan d'acord amb l'esperit de l'edifici. Si haguessin mantingut l'antic convent, haurien de fer ouijas, poltergeist i altres invents, també de TBO.
ResponEliminaPotser seria molt més divertit.
EliminaPer això procuro no acostar-me als museus d'art, no els entenc, amb lo bonica i entenedora que es la ciència (quan vol) :D
ResponEliminaHome, una cosa és que no t'interessi l'art, l'altra que em diguis que l'art no s'entén mai. Precisament aquestes exposicions de les que em queixo, tenen una gran similitud amb les que trobes als museus de la ciència, dels quals també malfio.
Elimina