Silenci i secret

Qui hem de mirar? La fabulosa Emma Suárez? O el planetari d'imants a la porta de la nevera...

No puc imaginar film més diferent per succeir a la bretolada de «Los amantes pasajeros» que aquesta fascinant «Julieta» que ha escrit Pedro Almodóvar a partir de tres contes d’Alice Munro. Desconec el material original; però confesso que les costures entre les tres històries en cap moment es perceben. Narrada amb freqüents anades i vingudes en el temps i amb una protagonista desdoblada en dues actrius (Adriana Ugarte com a Julieta jove i Emma Suárez com a Julieta més gran), la trama triga a arrencar i per tant tota la primera part està mancada de veritable tensió dramàtica.

Poc diré del drama d’aquesta Julieta que val la pena anar descobrint de mica en mica; només que gira entorn una relació entre mare i filla i que hi ha dolor, separació, secrets, malentesos i depressió. El director ho mostra amb depurada elegància i els seus habituals tocs de colors primaris que aquí resulten en una de les seves pel·lícules més estèticament belles. No tot és perfecte: el recurs a les explicacions en off, encara que siguin amb l’excusa de l’escriptura d’una confessió, sempre ha sigut una pobra solució de guió.

Com em passa des de fa anys, l’amor d’Almodóvar per cuidar l’epidermis de les seves pel·lícules fa que moltes vegades em fixi més en les peces de l’atrezzo que en els sentiments dels personatges. De la mateixa manera, la profusió de bellíssimes actrius que presenta «Julieta» també va en detriment de la realitat del drama. Per fortuna, Emma Suárez, que a la seva indubtable bellesa hi afegeix personalitat i carisma escènic, carrega a les seves espatlles el centre de gravetat del film. No vull dir amb això que la resta de l’elenc desmereix, tot el contrari. Però si he de destacar algú altre hauria de ser Rossy de Palma en el paper d’una Mistress Danvers gallega.

Ja posats a ser punyeteros, l’univers on s’esdevé «Julieta» és un lloc entre irreal i «pijo», on la gent canvia de pis com qui canvia de calces i se’n va de viatge a la Patagònia o al Festival de Música de Fes, un món on la gent no pren més transport públic que el taxi i es troba amb velles amistats a les ribes del llac de Como. És clar que aquesta mateixa irrealitat, que es podria titllar positivament com a estilització, permet jocs tan intrigants i deliciosos com és la seqüència del viatge en tren.

Potser estic donant la sensació que «Julieta» no m’ha agradat, quan en realitat ha sigut l’Almodóvar que més m’ha convençut des de «Volver» (2006). És a més una obra anòmala en la carrera de l’autor: concisa (96 minuts), mancada d’elements humorístics o grotescos, i extremadament continguda en l’expressió dels seus sentiments. Tot i això, «Julieta» és un fruit inconfusiblement digne del seu creador i no m’estranyaria que obrís en la seva carrera una etapa de maduresa menys gestual i molt més reflexiva. Veurem.