Swinton, Johnson, Fiennes, Schoenaerts |
Luca Guadagnino és juntament amb Paolo Sorrentino un dels grans estilistes del cinema italià contemporani. La seva tendència al melodrama tremend l’hi ha proporcionat algunes comparacions amb l’obra de Luchino Visconti. Guadagnino fa pel·lícules excessives i un punt histèriques, certament no per a tots els gustos. La seva anterior «Io sono l’amore» ja va provocar una sonada divisió d’opinions, tot i que per a mi va significar un veritable enlluernament. Guadagnino estrena ara el seu debut en llengua anglesa amb «A Bigger Splash» (o «Encegats pel sol» aquí). Encara que el títol coincideixi amb el d’un cèlebre quadre de David Hockney (i d’un film de ficció biogràfica sobre aquest pintor), en realitat l’obra adapta lliurement «La piscine», una vella pel·lícula de Jacques Deray amb Romy Schneider, Alain Delon, Maurice Ronet i Jane Birkin.
A la remota illa de Pantelleria, entre Sicília i Tunísia, la famosa estrella del rock Marianne Lane (Tilda Swinton) es recupera d’una operació a les cordes vocals acompanyada del seu xicot documentalista Paul (Matthias Schoenaerts). El seu idil·li nudista es veurà interromput per l’aparició de Harry Hawkes (Ralph Fiennes), antiga parella de Marianne, i per l’inesperada filla d’aquest (Dakota Johnson). La forçada convivència elevarà la tensió sexual, mentre ressorgeixen vells ressentiments i gelosies.
Guadagnino sol resultar interessant de contemplar i, si se li accepten els brots de paroxisme visual i els estirabots a la banda sonora, pot arribar a ser electritzant; però el guió de David Kajganich no acaba de quallar i el desencadenant del conflicte no deixa de ser mai postís. Tampoc els personatges assoleixen un perfil creïble. Només Fiennes, irritant i sobreactuat, però també enèrgic i adorable, fa alguna cosa amb el seu paper. La Swinton afegeix un altre personatge marcià a la seva inusual carrera. No me la crec gaire com a estrella del rock, però està estupenda com a perxa d’alguns models molt «casual» de Raf Simons (o d’algú altre, no em feu cap cas en aquestes coses). A Schoenaerts sempre m’agrada veure’l, sovint per raons extra-artístiques, i a Dakota Johnson (que ha de carregar amb el paper pitjor escrit de tots) ni tan sols això. També hi apareix una envellida Aurore Clement, gran amiga d’aquesta casa.
El guió intenta entaforar-hi, amb paral·lelismes obscens, la crisi migratòria que està succeint a Europa ara mateix, tot i que el drama dels camps de refugiats i el dels que s’ofeguen cada dia a la Mediterrània són infinitament més punyents que els ridículs mals de ventre d’un quartet de bohemis parcialment desocupats. El tractament de la població local, tots ells retratats com salvatges innocents (començant pel cap de la policia quasi oligofrènic), fa pensar en una actitud netament neocolonial. Sorprèn que Guadagnino, palermità del 1971, es presti a aquestes lectures degradants.
És una pena que «A Bigger Splash», que sobre el paper oferia tants al·licients, s’hagi vist reduïda a melodrama tòrrid, polsegós, estival i fallit. Encara així no em penso perdre el «remake» que el mateix director farà de la «Suspiria» de Dario Argento amb idèntic quartet protagonista. Feble que sóc.
A la remota illa de Pantelleria, entre Sicília i Tunísia, la famosa estrella del rock Marianne Lane (Tilda Swinton) es recupera d’una operació a les cordes vocals acompanyada del seu xicot documentalista Paul (Matthias Schoenaerts). El seu idil·li nudista es veurà interromput per l’aparició de Harry Hawkes (Ralph Fiennes), antiga parella de Marianne, i per l’inesperada filla d’aquest (Dakota Johnson). La forçada convivència elevarà la tensió sexual, mentre ressorgeixen vells ressentiments i gelosies.
Guadagnino sol resultar interessant de contemplar i, si se li accepten els brots de paroxisme visual i els estirabots a la banda sonora, pot arribar a ser electritzant; però el guió de David Kajganich no acaba de quallar i el desencadenant del conflicte no deixa de ser mai postís. Tampoc els personatges assoleixen un perfil creïble. Només Fiennes, irritant i sobreactuat, però també enèrgic i adorable, fa alguna cosa amb el seu paper. La Swinton afegeix un altre personatge marcià a la seva inusual carrera. No me la crec gaire com a estrella del rock, però està estupenda com a perxa d’alguns models molt «casual» de Raf Simons (o d’algú altre, no em feu cap cas en aquestes coses). A Schoenaerts sempre m’agrada veure’l, sovint per raons extra-artístiques, i a Dakota Johnson (que ha de carregar amb el paper pitjor escrit de tots) ni tan sols això. També hi apareix una envellida Aurore Clement, gran amiga d’aquesta casa.
El guió intenta entaforar-hi, amb paral·lelismes obscens, la crisi migratòria que està succeint a Europa ara mateix, tot i que el drama dels camps de refugiats i el dels que s’ofeguen cada dia a la Mediterrània són infinitament més punyents que els ridículs mals de ventre d’un quartet de bohemis parcialment desocupats. El tractament de la població local, tots ells retratats com salvatges innocents (començant pel cap de la policia quasi oligofrènic), fa pensar en una actitud netament neocolonial. Sorprèn que Guadagnino, palermità del 1971, es presti a aquestes lectures degradants.
És una pena que «A Bigger Splash», que sobre el paper oferia tants al·licients, s’hagi vist reduïda a melodrama tòrrid, polsegós, estival i fallit. Encara així no em penso perdre el «remake» que el mateix director farà de la «Suspiria» de Dario Argento amb idèntic quartet protagonista. Feble que sóc.
entonces, ¿mejor el Hockney?
ResponEliminaMil veces mejor, incluso la película sobre el cuadro la recuerdo mucho más interesante.
Elimina