Retorn al passat

Un bon (o mal) dia vaig escriure sobre Guillem Frontera, un escriptor que m’havia encisat de jove (amb «Tirannosaurus») i que m’havia decebut ara amb la fàcil i tòpica «Sicília sense morts». La Roselles em va desafiar llavors a tornar a l’origen dels meus amors, amb una relectura comentada d’aquest mateix «Tirannosaurus» (Laie, abril 1977), gairebé quaranta anys més tard.

Ho he fet, Roselles, que ho sàpigues, perquè jo aquestes coses me les prenc seriosament, de vegades molt més seriosament del que s’ho semblen prendre els seus autors originals. En Frontera, qui sap si hereu d’en Blai Bonet, retrata una comunitat de seminaristes envescats de malura sexual en època moderna, però difícil de precisar. El podem considerar tot un precursor, perquè durant els anys 70 del segle passat pocs es prenien seriosament la denúncia contra els pederastes dins de l’església; i quan finalment l’escàndol va esclatar en dates recents va semblar que a tothom li venia de nou.

La novel·la s’articula en capítols que van alternant dos temps diferents: mentre que un dels fils va establint els antecedents que han conduït a la situació actual, l’altre fa avançar l’acció. No és una estructura especialment original, però sorteja la simple linealitat i resulta molt estimulant de cara al lector. El protagonisme és coral, repartit entre els capellans docents i alguns alumnes. Frontera fa una important distinció entre els joves que estableixen una relació particular entre ells i els sacerdots que abusen dels seus educands a través de l’autoritat de la qual gaudeixen. Tal com la realitat ha corroborat, s’identifica l’existència d’una llei del silenci, segons la qual tot es deixa passar sempre que no vagi més enllà de les parets del seminari. No és però un llibre simplista i diria que fins i tot els personatges més antipàtics estan representats amb cert grau de comprensió.

M’ha sorprès el llenguatge de «Tirannosaurus», complex, evocador i salpebrat de mallorquinismes, molt lluny de la funcionalitat més prosaica de «Sicília sense morts». Em pregunto si això es deu a un intent de l’autor per fer-se més accessible (i comercial) a l’etapa tardana de la seva carrera o bé és que fa quaranta anys el català literari gastava un altre nivell. Jutgeu si no:

Sempre hi ha la mar, tanmateix, i la remor de les ones com una esperança de vegades assumida amb angúnia i temor. La mar, que és la vida més enllà d’aquestes parets de marès que tanquen les quaranta quarterades de garriga. Travessen l’aigua blava vaixells de color blanc, adesiara, i deixen un núvol allargassat com un camí de pols. Camins intransitables, rutes de fum, fragilitat dels somnis. De vegades, hi ha un cos que bota la paret de marès i es perd i s’oblida. Dins una nit d’insomni, aleshores, el record persegueix i vol concretar aquell cos lluny d’aquí. Però ja pertany al misteri, a les boires d’un món que no és aquest i que comença just devora la mar.

La relectura de «Tirannosaurus» m’ha confirmat que la memòria no m’enganyava: malgrat el seu desenllaç precipitat (i no del tot justificat), aquesta novel·la supera en tots els departaments —estil, estructura, trama, personatges— la molt més banal «Sicília entre els morts». Possiblement el control de qualitat s’ha relaxat en temps recents. La ficció catalana més venuda en el Sant Jordi d’abans d’ahir sembla confirmar-m’ho.