Segona residència (10): motivacions personals

La meva intenció ulterior era la d’investigar l’existència de l’hipotètic soterrani de casa nostra on s’havien vist emparedades víctimes de la violència sexual, èmules d’Antígona. Però no podia iniciar l’escrutini tenint l’Helena al davant. Vaig intentar distreure-la; la vaig convidar a anar prendre cafè amb les amigues. Però d’amigues en tenia poques, i cap a la urbanització. A més ella preferia el te.

Quan, gràcies a una victòria menor, va decidir anar a descansar sota els pins a la gandula del jardí, vaig començar a aplicar amb la maça petits cops al terra del xalet. Res no va sonar buit (ni prometedor) fins que no vaig sortir a fer prospeccions al cobert on hi havia el safareig. Davant del moble metàl·lic gris, inspirat pel tradicional Meccano, que emmagatzemava pots de pintura plàstica mig encetats, una caixa d’eines incompleta, testos reciclats i xancletes de platja —tots productes residuals de la vida domèstica—, vaig notar que el martell massiu retornava la primera resposta interessant. El meu impuls inicial fou el de partir el sòl a cops de massa sense més dilació; però a la primera embranzida ja tenia l’Helena a la porta de la barraca. Amb una mirada d’indissimulada censura m’estava advertint que, si decidia infligir una trompada més al paviment, me’n penediria.

Els dies que seguiren foren un suplici per a mi, perquè l’Helena no es desenganxava del meu costat; al menys, mentre érem a la torre. Sospitava —molt correctament, cal dir-ho— que aprofitaria qualsevol distracció seva per emprendre les tasques de perforació. Així, amb les mans lligades, passava les hores mortes imaginant-me quina cavitat plena de misteris s’amagava sota el jardí. Apart d’aquest neguit continuat, les vacances no aportaren cap altre incident digne de ser ressenyat aquí. Els rosers d’en Mariano i l’Alba romangueren intactes, els gossos de la Magda no patiren cap agressió i —el que és més important— no rebérem cap més intrusió a casa nostra.

El dilluns de Pasqua, quan estàvem carregant les bosses al cotxe, aparegué el trio de penjats local. Confessaré que gairebé els havia oblidat, tan poca era la confiança que sentia per la seva col·laboració. Toni el prim, que continuava actuant com a portaveu oficiós del triumvirat, s’avançà i alçà el palmell, com un pell roja de pel·lícula.

—Ep, mestre, com hem vist que marxàveu… Us volia dir, que no passeu pena, que nosaltres serem a l’aguait i no se’ns escaparà ni una. De moment no hem observat res més d’anormal, però aquí serem pel que calgui i pel que faci falta.
S’havien posat tots tres en posició de ferms!, com si jo em disposés a passar-los revista pseudo-militar. Era una situació ridícula, sobretot perquè Helena havia decidit fer veure que no existien i continuà traginant l’equipatge amb un rictus de menyspreu a la cara. Una mica avergonyit per tot plegat, vaig esmunyir un bitllet de 50 euros entre els dits àvids del portaveu, mentre proferia una mena de discurs d’agraïment:

—Molt bé, nois, ens veurem d’aquí poques setmanes. Continueu amb la bona feina!

Tot conduint per l’autopista en direcció a Barcelona, em preguntava una vegada i una altra perquè havia decidit subvencionar el tercet de consumidors de marihuana, quan no m’havia ofert cap resultat, ni bo ni dolent. Seria ridícul pensar que m’havia sentit com l’emperador recompensant les seves tropes, però així de problemàtic m’havia sentit.

Mentrestant, Helena m’etzibava:

—He vist el bitllet de cinquanta que els hi passaves. Digue’m que no t’has begut tot l’enteniment.

Al sistema educatiu existeixen dies festius de lliure disposició. Qui no es dedica a l’ensenyament i no té fills en edat escolar té dret a desconèixer-los. Però jo sí que els coneixia. I estava decidit a investigar els baixos de Villa Florita així que el departament m’oferís l’oportunitat.