Teoria i pràctica del «spoiler»

Fa dos dies algú m’acusava d’haver incorregut en el detestable pecat del «spoiler». Sense gaires arguments a mà, he hagut de deduir que la meva culpa es concentrava en haver mencionat d’esquitllentes que a la pel·lícula hi moria la mare. Perdonin, lectors, si els espatllo alguna sorpresa, però en una saga que abasta quaranta anys d’una família italiana, el mínim que es pot esperar és la mort d’algun dels progenitors. Són coses que passen a totes les famílies.

No entraré aquí en la peluda qüestió de trobar el millor equivalent en català a la paraula «spoiler» —crec que tots entenem el que vol dir—, sinó que volia incidir en l’al·lèrgia que ens ha agafat a tots a conèixer cap detall de l’argument de llibres, pel·lícules o sèries, com si en les sorpreses argumentals ragués tot el valor d’aquestes obres. No tots aquests detalls tenen la mateixa capacitat d’espatllar-te la lectura o el visionat. Un dels casos més flagrants és el de la identitat del criminal en una novel·la negra de misteri del tipus «whoddunit». El fet de conèixer-lo li treu tot el valor enigmàtic al llibre i crec que aquí estarem tots d’acord que s’ha de tenir molt mala ànima per revelar qui era el culpable.

Un altre territori prohibit és el dels finals inesperats, com per exemple el de «El planeta dels simis» (allò que abans es deia a la publicitat de la pel·lícula, «¡Que no le cuenten el final!») Una variant una mica més sofisticada d’això són les obres que comencen semblant una cosa i de sobte es converteixen en quelcom completament diferent (vegeu, per exemple, «The World’s End»).

Tots aquests casos esmentats fins ara justifiquen l’exigència d’una zona lliure de «spoilers» i la petició d’ostracisme perpetu per a qui en reveli els secrets. Però també penso que, si tota la gràcia d’un llibre o pel·lícula resideix en aquests petits detalls que cal ocultar, les seves virtuts estètiques han de ser necessàriament molt primàries i limitades. A «Citizen Kane», l’obra mestra d’Orson Welles, tot el guió pren com a nord la interpretació de les darreres paraules de Charles Foster Kane. Només al final es descobreix quin era el significat del mot «Rosebud» i és cert que aquesta revelació omple de sentit (o d’absurd) la biografia del protagonista. Però també és innegable que «Citizen Kane» és més, molt més, que una mera endevinalla; i que, qui la redueixi a això, no ha entès res sobre el que és mirar/llegir una història, i li està fent un flac favor al film.

Dit amb altres paraules: qui basa el plaer que extrau de films i llibres en raons susceptibles de caure en territori «spoiler» s’està movent en un nivell molt pueril de l’experiència estètica. L’ansietat per saber el que passarà després està molt bé (a tots ens agraden Tintín, Dickens i Indiana Jones), però conformar-se amb això em sembla poc imaginatiu i mancat d’ambició. De fet, aquests detalls que per algú són tan importants, en el fons no tenen cap rellevància. Dec haver vist «Vertigo» d’Alfred Hitchcock unes quatre o cinc vegades i no tinc cap dubte que és una de les obres cabdals de la història del cinema. Tanmateix no hi ha manera que retingui el trellat de la seva trama: cada cop que la veig el secret del seu desenllaç m’arriba com a nou. No per això deixo de gaudir-la i sempre li trobo noves lectures torbadores. El que importa no és qui són Judy i Madeleine, el que importa no és el perquè, el que importa és el què i el com. Sobretot el com.