Catàleg de distopies (1 de 2)

Reviso una altra sèrie de culte que només coneixia parcialment. Es tracta de «Black Mirror», una «anthology series» (o sèrie formada per capítols totalment independents, a la manera d’un recull de contes) on cada emissió compta amb diferents actors i una durada variable que va des dels 43 fins els 75 minuts. Els trets unificadors són el guionista Charlie Brooker, responsable de quasi tots els capítols, i una temàtica que intenta predir un futur proper, dominat per la tecnologia, i de diagnòstic devastador. Brooker associa el mirall negre del títol amb l’omnipresència de les pantalles (de mòbils, tauletes i portàtils), que apareixen com a rectangles foscos quan estan apagades. I que, quan les encenem (afegeixo jo), reflecteixen amb tots els colors possibles el pitjor de tots nosaltres.

«Black Mirror» es compon (de moment) de dues temporades de tres episodis cadascuna, més un solitari especial nadalenc. Va ser emesa entre desembre de 2011 i desembre de 2014 a Channel Four, una cadena de la televisió pública britànica. I, paradoxalment, malgrat el seu finançament d’origen col·lectiu i la seva denúncia de la manipulació dels mitjans de comunicació social, acaba de ser adquirida per la pujant Netflix per començar a fer negoci aquest 2016 mateix amb dotze nous episodis. No es podria trobar exemplificació més perversa de cap a on ens porta el progrés tecnològic.

No cal dir que, si hem sentit parlar de «Black Mirror», és sobretot per culpa del seu escandalós (i estupend) primer episodi, The National Anthem, en el qual un primer ministre britànic era comminat a copular amb una truja per salvar la vida d’una segrestada princesa del poble, d’aquelles que tant fan pujar l’índex d’audiència de les revistes del cor i els comptes de Twitter. El guió és impecable, amb una tensió perfectament sostinguda durant els 44 minuts de durada de la funció. La negra sàtira incideix amb encert en un munt de crucials qüestions contemporànies: la submissió dels polítics a la popularitat mediàtica, els límits de l’ètica periodística, les noves vies de circulació de la informació, la mal·leabilitat de l’opinió pública o la tendència de les multituds tant a la sana indignació com al linxament col·lectiu. Afegiu a la fórmula una colla de sòlids actors (pauta que es repeteix en tots els capítols), encapçalats aquí per Rory Kinnear i la fenomenal Lindsay Duncan, i convindreu que la sèrie no podia haver començat de millor manera.

Inevitablement el següent episodi, «Fifteen Million Merits», no podia assolir similar potència, però també té els seus encants. Aquí es presenta un futur on les classes menys privilegiades de la societat viuen en una mena de virtual Farmville en la qual han de guanyar-se el crèdit monetari tot pedalant unes bicicletes que aporten l’energia que fa funcionar el seu entorn. L’única via d’ascensió social és participar en un «talent show» infernal de propensions fàustiques que supera la pitjor edició de «Operación Triunfo» que pugueu imaginar. Rupert Everett interpreta una versió de Risto Mejide infinitament més atractiva que la que coneixem.

Acaba la temporada amb «The Entire History of You» o què podria passar si duguéssim incorporada una andròmina digital que enregistrés tot el que veiem i poguéssim reproduir la nostra vida a la manera d’una moviola. Segurament desapareixerien els conceptes de «records» i de «memòria», tal com els entenem ara; i seria difícil no caure en un continu escrutini per discernir què és el que havíem fet malament. Si això ja obre àmplies possibilitats per l’especulació, imagineu que aquestes gravacions les pugui manipular algú altre i apliqueu-ho a un escenari de crisi de parella. Devastador. A més surt Tom Cullen, de qui tots ens vam enamorar a «Weekend» i, si no, a «Downton Abbey».