La segona temporada de «Black Mirror» s’iniciava amb «Be Right Back», potser l’episodi d’aparença més introspectiva i sentimental, tot i que el seu pinyol continuï sent ben amarg. El capítol aborda una possible via per superar la pèrdua d’un ésser estimat mitjançant un sofisticat aplicatiu i l’ajuda d’una mica de hardware d’última generació. Una versió maligna de «Ghost» amb un desenllaç foscament irònic. I amb la presència del cada dia més habitual Domnhall Gleason («Ex Machina», «The Revenant», «Star Wars»).
«White Bear» és, en termes d’adrenalina, el cim de la sèrie. Imagina despertar-te en un univers desconegut, on sembla que s’ha instaurat la caça de l’home (i de la dona) per l’home, i en el qual, mentre es practica aquest cruent esport, una multitud indiferent ho enregistra tot a través dels seus mòbils. [Calla!, potser això ja està passant ara mateix]. El component satíric és evident, tot i que al darrere hi ha molt més del que aquí m’he molestat a presentar, i el que de vegades sembla un thriller de sèrie B acaba revelant que aquesta impressió és totalment justificada. Una obra mestra de terror paranoic amb un postgust definitivament sarcàstic.
I ja que escric sobre gustos hauré de dir que «The Waldo Moment» em sembla la baula més feble de tot «Black Mirror». No és que hi hagi res específicament dolent en aquest esquetx, on una bestiola còmica d’animació digital esdevé improbable candidata en unes eleccions parlamentàries; ja que la realitat ens demostra que personatges que entren de ple en el terreny de la caricatura han fet (Mariano Rajoy) o poden fer (Donald Trump) una sòlida carrera política. Però tret d’aquesta crítica a l’arbitrarietat del resultat de les urnes, l’episodi presenta molts menys nivells de lectura que els seus germans grans i, un cop vist, no deixa pòsit.
Si «The Waldo Moment» em deixava fred, l’especial nadalenc «White Christmas» em sembla la millor conclusió per a la sèrie fins ara i potser la seva obra mestra. Amb els seus 75 minuts de durada és el més llarg de tots els capítols i, gràcies a les seves tres històries encadenades, equival a una temporada sencera. El pròleg ens presenta un parell de paios tancats en una cabana, enmig d’un paisatge nevat. És el dia de Nadal i Matt (John Hamm) mentre prepara el dinar, li pregunta a Joe (Rafe Spall), perquè va acceptar un treball en un lloc tan remot; una qüestió que no li havia plantejat en cinc anys de convivència.
No costa veure en aquesta situació inicial ressonàncies de Samuel Beckett, tot i que, quan comencen a aflorar les confessions personals, entrem de ple en típic territori «Black Mirror». En el primer acte, un assessor online guia les passes d’un seductor insegur. En el segon, una mini-jo clonada s’ocupa de fer totes les feines brutes que l’impedeixen viure amb alegria. En el tercer, descobrim la possibilitat futura de bloquejar les presències desagradables de les nostres vides. Lamento dir que tots tres actes acaben com el rosari de l’aurora; com també ho fa l’epíleg, veritable viatge circular a l’infern. Sospito que aquest magistral «White Christmas» esdevindrà aviat un clàssic nadalenc immarcescible a l’altura de «A Christmas Carol» o «¡Qué bello es vivir!». Com a curiositat, cal consignar que les protagonistes femenines de l’episodi són les dues «espanyoles» més conspícues de «Game of Thrones», o sigui Natalia Tena i sobretot Oona Chaplin.
«Black Mirror», la sèrie per a qui no li agrada mirar-se al mirall; però que li agrada que els altres es mirin al mirall. Absolutament recomanable per a humanistes, tecnòfils i tecnòfobs. I, com a BONUS, us convido a prémer AQUÍ per obtenir un virus gratis.
«White Bear» és, en termes d’adrenalina, el cim de la sèrie. Imagina despertar-te en un univers desconegut, on sembla que s’ha instaurat la caça de l’home (i de la dona) per l’home, i en el qual, mentre es practica aquest cruent esport, una multitud indiferent ho enregistra tot a través dels seus mòbils. [Calla!, potser això ja està passant ara mateix]. El component satíric és evident, tot i que al darrere hi ha molt més del que aquí m’he molestat a presentar, i el que de vegades sembla un thriller de sèrie B acaba revelant que aquesta impressió és totalment justificada. Una obra mestra de terror paranoic amb un postgust definitivament sarcàstic.
I ja que escric sobre gustos hauré de dir que «The Waldo Moment» em sembla la baula més feble de tot «Black Mirror». No és que hi hagi res específicament dolent en aquest esquetx, on una bestiola còmica d’animació digital esdevé improbable candidata en unes eleccions parlamentàries; ja que la realitat ens demostra que personatges que entren de ple en el terreny de la caricatura han fet (Mariano Rajoy) o poden fer (Donald Trump) una sòlida carrera política. Però tret d’aquesta crítica a l’arbitrarietat del resultat de les urnes, l’episodi presenta molts menys nivells de lectura que els seus germans grans i, un cop vist, no deixa pòsit.
Si «The Waldo Moment» em deixava fred, l’especial nadalenc «White Christmas» em sembla la millor conclusió per a la sèrie fins ara i potser la seva obra mestra. Amb els seus 75 minuts de durada és el més llarg de tots els capítols i, gràcies a les seves tres històries encadenades, equival a una temporada sencera. El pròleg ens presenta un parell de paios tancats en una cabana, enmig d’un paisatge nevat. És el dia de Nadal i Matt (John Hamm) mentre prepara el dinar, li pregunta a Joe (Rafe Spall), perquè va acceptar un treball en un lloc tan remot; una qüestió que no li havia plantejat en cinc anys de convivència.
No costa veure en aquesta situació inicial ressonàncies de Samuel Beckett, tot i que, quan comencen a aflorar les confessions personals, entrem de ple en típic territori «Black Mirror». En el primer acte, un assessor online guia les passes d’un seductor insegur. En el segon, una mini-jo clonada s’ocupa de fer totes les feines brutes que l’impedeixen viure amb alegria. En el tercer, descobrim la possibilitat futura de bloquejar les presències desagradables de les nostres vides. Lamento dir que tots tres actes acaben com el rosari de l’aurora; com també ho fa l’epíleg, veritable viatge circular a l’infern. Sospito que aquest magistral «White Christmas» esdevindrà aviat un clàssic nadalenc immarcescible a l’altura de «A Christmas Carol» o «¡Qué bello es vivir!». Com a curiositat, cal consignar que les protagonistes femenines de l’episodi són les dues «espanyoles» més conspícues de «Game of Thrones», o sigui Natalia Tena i sobretot Oona Chaplin.
«Black Mirror», la sèrie per a qui no li agrada mirar-se al mirall; però que li agrada que els altres es mirin al mirall. Absolutament recomanable per a humanistes, tecnòfils i tecnòfobs. I, com a BONUS, us convido a prémer AQUÍ per obtenir un virus gratis.
Estic d’acord, el segon capítol (de cada temporada) serien els més fluixos de la sèrie, però no són dolents, és que la resta són realment bons. White Bear es molt potent realment. White Christmas pensava que m’havia agradat tan perquè el vaig veure força temps després dels altres 6 que els vaig veure pràcticament seguit i les ganes de tornar a veure Black Mirror havien fet que potser el trobés encara més bo que els altres, però estic content que em confirmes que realment es bo per si sol.
ResponEliminaPD: No entenc el bonus.
Jo els vaig veure tots seguits i continua sent un molt bon capítol. El bonus no s'ha d'entendre.
Elimina