Escenes de la vida bohèmia a Barcelona

Una mica eclipsada per la tan colorista «movida madrileña» dels 80, la Barcelona «underground» dels 70, tan plena de còmics, droga, sexe i anarquia no ha anat gaire sobrada de cronistes. Precisament va ser un dels seus protagonistes principals qui va compilar un dels textos més complets sobre l’època. Em refereixo al dibuixant de còmic i pintor Nazario Luque Vera i al seu llibre «La Barcelona de los años 70 vista por Nazario y sus amigos» (Ellago Ediciones, 2004). No content amb això l’autor, que es declara retirat de l’exercici de les arts plàstiques, però exhibicionista contumaç, ataca ara amb «La vida cotidiana del dibujante underground» (títol mediocre), la primera part de les seves copioses memòries, a les quals Anagrama ha donat llum verda.

Atès que l’autor anuncia que té escrites més de mil pàgines de material memorialístic de possible publicació futura, sorprèn que el volum present no mostri una intenció clara de cap a on pretén anar. Hi ha un primer capítol dedicat als seus últims mesos a Sevilla, un altre sobre els primers mesos a Barcelona, un tercer sobre les seves drogues favorites (tabac, alcohol i sexe) i un quart sobre les dones amigues a la seva vida. Ocaña i el seu entorn mereix un capítol, com també ho fa Alejandro, el seu home recentment desaparegut amb el que va conviure durant més de 35 anys. L’últim capítol és dedicat a reformes immobiliàries i anècdotes de la comunitat de veïns. O sigui que ja es veu que l’interes del temari és molt irregular.

Jo no tinc res contra els exhibicionistes i em sembla saludable que un «maricón» confés com és el dibuixant —a Nazario el terme «gai» li sona a eufemisme, del qui vol amagar el cap sota l’ala—, relati les seves aventures més cotxinotes; però els «voyeurs» que constituïm la seva considerable clientela li agrairíem una mica més de consistència en les seves confidències. Ni ens van ni ens vénen els jocs de llit i les infidelitats d’una colla d’amics seus de Sevilla que no tenim el gust de conèixer, i tampoc crec que tingui dret a ventilar les misèries sexuals d’un Javier Mariscal o un Miquel Barceló; per molt que el primer l’acollís a casa seva durant les obres al pis de la plaça Reial i el segon el convidés a la seva envejada matança del porc.

Si tot això és irrellevant i èticament discutible, el nadir de l’interès arriba quan se’ns explica amb tot detall quins eren els plats que millor sabien preparar Nazario i Alejandro. Ronyons, gaspatxo, pipirrana, sopa de peix, callos, croquetes. Sí, com sabem des del triomf de les xarxes socials, la irrellevància dicta els nostres gustos.

Trobo a faltar una vegada més un editor, a l’escrupolosa manera anglosaxona, que detecti errors com quan Nazario diu que el Llobregat passa per Vallbona o que l’any 84 va fer cinquanta anys. Un editor que intenti controlar l’autor que se li despista i que quan promet una cosa, entra en territori digressiu, i n’explica una altra. És una pena, perquè Nazario escriu de forma directa, però competent, i amb una mica més de disciplina aquesta irregular crònica hauria multiplicat el seu atractiu. Per pur morbo, esperaré els capítols següents, si n’hi ha.