Molts islandesos a Islàndia

No és cap secret que d’Islàndia poques pel·lícules ens arriben i, si prometen ració i mitja de tendresa, caldrà fer-les-hi costat. El títol l’han traduït com «Cor Gegant», encara que l’original es diu «Fúsi», igual que el seu massiu protagonista. Dirigeix Dagur Kári, islandès nascut a França i educat a Dinamarca.

Fúsi (Gunnar Jónsson) és un gegant bonàs, transportista de maletes a l’aeroport de Reykjavík. Passada la quarantena i suposadament verge, entreté els seus dies i nits reproduint batalles de la Segona Guerra Mundial amb maquetes de cartró pedra i soldats de plom en miniatura. La seva vida canviarà quan li regalin pel seu aniversari un cupó per a classes de ball «country» i faci coneixença així de la depressiva Sjöfn (Ilmur Kristjánsdóttir). Tot molt alegre, com correspon a aquesta illa afortunada que s’escapa del Nord d’Europa.

En condicions normals podries esperar una bonica història d’amor a contrapèl; tot i que marcada per un profund pessimisme nòrdic. Però «Fúsi» (o «Corazón gigante») s’entesta en fer topar el seu caparró en un cul-de-sac gegantí. El film no deixa mai clar quina és la natura del problema del seu protagonista: serà un immadur?, una desferra mancada de tota autoestima?, o encara millor un beneitó?

Mentre ho decidim, ens avorrim una mica (tot i que la pel·lícula és curta). Segurament les bones intencions també pesen; però m’estimo més Yoko Ono.