L’esfondrament

Reincideixo amb Svetlana Aleksiévitx i, després del seu llibre sobre Txernóbil, abordo «Temps de segona mà. La fi de l’home roig» (Raig Verd, octubre 2015), molt ben traduïda per Marta Rebón. La liquidació en vida nostra (i com qui diu d’un dia per l’altre) d’un país tan colossal com era la Unió Soviètica, mereixia més que cap altre el «mètode Aleksiévitx» de bastir el text entorn d’una polifonia de testimonis. Encara que sovint es defineix el seu gènere com a «novel·la de veus», em molesta emprar la paraula «novel·la» per a un material que palesament parteix d’experiències reals i que pretén aixecar una crònica de fets històrics. Per descomptat hi deu haver una elaboració literària en l’exposició dels testimonis —no puc creure que totes les veus convidades siguin tan expertes en articular la narració—; però em crec totalment la veracitat del que s’explica.

I què és el que s’explica? Per començar ni més ni menys que el desconcert d’una nació que un mal dia es va despertar amb la sensació que li havien tret el terra de sota els peus i de com va haver d’aprendre a viure en una nova societat totalment desconeguda. La primera part abasta des de 1991 fins 2001 i conté molts relats sobre com era la vida durant l’època soviètica i sobre les esperances un xic irracionals que suscità la perestroika. La segona, que va de 2002 a 2012, s’ocupa de cartografiar el triomf d’un capitalisme salvatge que deixà a la cuneta els exemplars més modèlics de l’«homo sovieticus».

—Portem contínuament a col·lació el patiment… És la nostra via envers el coneixement. Els occidentals ens semblen ingenus perquè no pateixen com patim nosaltres, tenen medicaments contra el furóncol més petit. Nosaltres, en canvi, vam conèixer els camps de treball forçat, vam cobrir la terra de cadàvers nostres durant la guerra, vam recollir amb les mans nues combustible atòmic a Txernòbil. I ara ens trobem asseguts sobre les runes del socialisme. Com després de la guerra. Som gent aguerrida, dura… I tenim el nostre llenguatge… el llenguatge del patiment.

He mirat de treure el tema amb els meus estudiants… Se me’n van riure davant dels nassos. «No volem patir. Per a nosaltres la vida és una altra cosa». No havíem entès res encara del món que fins ahir era nostre i ja vivíem en un de nou completament diferent. És tota una civilització la que ha acabat a les escombraries.

Aleksiévitx aplega tota mena de testimonis, representatius de visions antagòniques, des dels pícars oportunistes que importen calces poloneses o la lloba executiva que barrejarà competència, ambició i sexe per triomfar, fins els acadèmics i professors obligats a mendicar per culpa del nou paradigma. Com seria d’esperar alguns expressen la seva nostàlgia per temps ens els que no calia pensar ni prendre decisions (en els quals la URSS era un gran país que feia tremolar el món), o fins i tot opinen que Stalin no era tan dolent, almenys per a qui no es saltava les normes. No triguen a aparèixer teories sobre l’ànima russa —aquest gran bagul on tot hi cap—, i s’especula si els russos són un poble necessitat d’un ideal i d’algú que els faci creure, es digui tsar, soviet suprem o cap de l’església ortodoxa.

Servidor, ençà de llegir Dovstoievski, malfia de l’equilibri mental de la majoria dels russos i els veu capaços de les manifestacions més extremes. «Temps de segona mà» confirma el meu prejudici i ofereix una col·lecció de testimonis que fan una certa feredat. Absolutament tots els marits que apareixen al llibre acaben degradats pel vodka i esdevenen maltractadors sense cap virtut pal·liativa. Les dones, màrtirs vocacionals (serà cosa de l’ànima eslava?), s’hi lliuren amb resignació. Cap al final del llibre hi ha una història aterridora d’una dona que es casa amb el seu home (literalment) somiat: qui resulta ser un assassí reu i condemnat. El seu cas podria constituir l’ànima d’un gran conte romàntic, però com a fet real només revela com està d’estesa la ximpleria a la Rússia contemporània.

«Temps de segona mà» és un llibre necessari, però també prolix i molt depriment. Són mes de cinc-centes planes de mal rotllo continuat. L’Aleksiévitx ho broda, però no li faria cap mal podar ací i allà, per no ser tan redundant ni vorejar el "torture porn".