D’orgull i de poca vergonya

Cada any, quan arriba el mes de juny, a més de les revetlles de Sant Joan, les fogueres a platges i carrers dels Països Catalans, i les notícies sobre les proves de la selectivitat, es produeix un curiós fenomen, present d’ençà que es va inventar el dia de l’orgull gai a principis dels setanta del segle passat. El fenomen consisteix en l’aparició d’un individu (sol ser mascle (i curt de gambals)) que, amb una mostra de suposat enginy (que ell creu incommensurable), proposa la implantació d’un dia equivalent de l’orgull heterosexual.

És la reacció típica que acompanya els opressors tradicionals, quan els seus oprimits se’ls hi rebel·len. Va passar primer amb les dones, víctimes ancestrals del mascle, que, quan començaren a exigir la igualtat sota l’empara del feminisme, causaren el pànic dels que fins llavors havien sigut el seu jou. De sobte, els homes amenaçats en la seva hegemonia, arboraren l’ensenya del masclisme, com si es tractés de la contrapartida perfecta del feminisme. Per descomptat, no havien entès res.

Als Estats Units el mes de febrer es celebra el «Black History Month», dedicat a recordar les fites assolides per afroamericans diversos durant els dos darrers segles de la història americana. Anualment, quan aquest mes arriba, a l’àrea de comentaris de la xarxa social de torn, sempre hi ha un curtet de vista que reclama també un «White History Month», com si tots els mesos de la història escrita fins ara no fossin blancs, eterns i nuclears.

Tornant a això de l’orgull gai, potser la paraula «orgull» es presta a confusions; perquè alguns s’ho prenen com una proclama del tipus «jo sóc millor que tu», quan l’únic que pretenem comunicar en realitat és que «nosaltres no som menys que tu i no estem disposats a que se’ns torni a humiliar».

En canvi els que proposen un dia de l’orgull heterosexual, troglodites que no veuen més enllà del seu melic, no s’adonen que l’orgull que defensen és vigent tots els dies de l’any sense necessitat de proclamar-lo oficialment. No s’adonen que ser heterosexual no implica res més, que el fet de viure sense problemes. No s’adonen que a cap país del món el condemnaran a presó o a mort per ser heterosexual…

[Aquí faig un incís per recomanar el concís i molt informatiu «El fin de la homofobia» de Marcos Paradinas (Catarata, 2016), farcit de dades factuals sobre la situació actual del col·lectiu LGTBI, tant al món com a Espanya].

A cap país del món et mataran per ser heterosexual; de fet, ni gosaran tossir-te a la cara; però, si no ho ets, et poden executar a Mauritània o al Sudan, a l’Aràbia Saudita o a l’Iran. Si no ets heterosexual, et poden enviar a presó amb condemnes que van de mesos fins a la perpètua, tant a Malàisia, com a Kenya o Samoa, per mencionar tres continents diferents.

Si ets heterosexual, ningú no voldrà sotmetre’t a teràpies reparadores. Si ets heterosexual, qui abusi de tu a l’institut haurà de buscar altres subterfugis degradants, com la raça o l’obesitat. En definitiva, si ets heterosexual, no tens cap dret a queixar-te. Que la vida és dura per a tothom, però la meva és més dura que la teva. Fes-te a l'idea.