La petita salvatge

D’entrada «Lila» de Marilynne Robinson (Edicions de 1984, març de 2015) no hauria de tenir res per seduir-me, perquè espiritualitat i món rural no es compten entre les meves prioritats. Per fortuna la reputació de l’autora, nascuda a Idaho el 1943, d’obra narrativa breu però molt guardonada era un bon aval que alguna lectora amiga em va confirmar.

La història comença de forma vaga amb una nena abandonada en un replà, una nena maltractada d’estatus familiar imprecís. Una vagabunda de cara marcada s’endú la criatura, l’anomena Lila, i la integra en una colla de rodamons que recorren els Estats Units en els anys posteriors a la Depressió. Poques pàgines més tard, una Lila adulta, busca aixopluc en una església d’un llogaret d’Iowa. Allí coneix el pastor de la congregació amb el que s’acaba casant. La resta de la novel·la alternarà de forma molt astuta la sotsobra dels primers mesos de casada de la protagonista amb el relat del que va succeir durant els seus anys de pelegrinatge.

«Lila», amb aquesta criatura que és educada als marges de la societat en l’escola de la supervivència, on hi ha poc espai per les subtileses morals, s’emmarca en la tradició dels Mowgli, Kaspar Hauser o Victor de l’Aveyron, fills de la natura que hauran d’assumir en etapa tardana les conseqüències de la civilitat. La Lila adulta, tan raonablement desconfiada davant d’un nou món que se li escapa, com perspicaç en les seves perquisicions de filòsofa que no es reconeix com a tal, és un triomf de creació del personatge.

També ho és l’evocació d’una època deprimida contemplada des del cru punt de vista dels més pàries de tots, evitant al mateix temps les coartades més realistes i embolcallant el paisatge en una aura mítica que en alguns moments sembla extreta de la màgica «La nit del caçador». En les escenes entre el grup de vagabunds, especialment quan intervé Doll, la mare adoptiva, hi apareix una gran veritat humana barrejada amb indubtable tremp narratiu, però ni una sola gota de sentimentalisme, cursileria, o «kitsch» (pels que parlin alemany).

Però els moments més reflexius, quan Lila va incorporant-se voluntàriament com a membre de la comunitat de Gilead, i entre dubtes sobre la seva adequació (que sempre afegeixen suspens narratiu a la trama), es deixa enlluernar per baluernes bíbliques com «Ezequiel» o «El llibre de Job», m’han semblat també brillants. Des del remot «Ordet» de Carl Theodor Dreyer (1955) no havia xalat tant d’una trama suposadament espiritual; tot i que el pastor John Ames, amb la seva ridículament excessiva bonhomia, sempre es troba al límit de la versemblança. Però la Robinson amb la seva elegant i ben calculada prosa tot ho supera. Vegeu-ne un exemple:

La Lila anava al cine. El dia que rebia la paga, posava de banda els diners que li costaria anar-hi dos cops per setmana i se les apanyava per viure amb el que li quedava després de pagar el lloguer. Aquelles dones ja ho deien bé: no havia d’alimentar cap criatura. Ella podia passar amb qualsevol cosa, però a una criatura se li havia de donar aliment. Amb el cine, almenys podia pensar en una pel·lícula o altra. De vegades, amb la sala plena com un ou i ella allà asseguda en la fosca, amb el braç o genoll d’algú a tocar dels d’ella, la Lila somiava el somni d’uns desconeguts; tots els que hi havia al cine somiaven un mateix somni junts.

Bravo per la traducció molt ben sonant d’Esther Tallada (malgrat un ús erroni del terme «israelià» i un «biquini» molt fora de lloc), amb bona invenció d’un registre col·loquial imaginari. «Lila» és del tot recomanable, fins i tot per a lectors descreguts com jo mateix: literatura d'alt voltatge creada amb els vímets més insòlits.