Junts a la matinada

Olivier Ducastel i Jacques Martineau des de fa més de vint anys formen parella artística (i fins fa poc sentimental), dedicada a la creació d’interessants pel·lícules de temàtica gai que rarament s’han vist aquí. Les tornes s’han girat tímidament amb l’estrena en una sola sala del seu deliciós darrer film «Théo & Hugo dans le même bateau» (aquí titulat «Théo & Hugo, París 5:59», per simples ganes de canviar les coses).

La pel·lícula s’inicia amb una insòlita seqüència de vint minuts filmada en un club de sexe gai, on es coneixeran els protagonistes. És una escena d’una explicitud que rarament veureu fora del porno, tot i que (malgrat els membres erectes) no trobareu cap dels components sintàctics d’aquest gènere. Ben al contrari, amb una certa estilització formal (aquesta llum vermella sobre el fons negre i la pinzellada blava en el moment del descobriment mutu) i sense a penes un intercanvi de paraules, es desplega l’epifania d’allò tan difícil de descriure que és la química entre dos cossos.

A partir d’aquí la deriva de «Théo & Hugo» no és tan original, però resulta igualment seductora: els dos joves mútuament enlluernats intenten prolongar la vetllada amb la intenció de conèixer-se millor. Una circumstància inesperada (que em guardaré molt de revelar) suposarà un obstacle important a la continuïtat de la relació. Basti dir que el tractament del tema de la infecció per VIH s’aborda de forma tan didàctica com pràctica i sense cap indici de sermó.

L’acció del film transcorre entre les 4:27 i les 5:59 de la mateixa nit —l’hora digital així com alguns missatges del mòbil es superposen a la pantalla, sense que això arribi a convertir-se en una afectació formal— en un simulacre d’acció en temps real. A mesura que la possibilitat de l’amor neix entre els dos atractius joves, la ciutat al seu voltant esdevé territori de prodigis i promeses; mentrestant els fugaços encontres amb altres habitants de la matinada s’omplen de sentit i sensibilitat. 

Ja ho deia Lawrence Durrell a «Justine» que una ciutat es converteix en un món, quan t’enamores d’un dels seus habitants. Aquesta sensació, «Théo & Hugo» la retrata molt bé. Gràcies en bona part als pràcticament debutants protagonistes, Geoffrey Couët (Théo) i François Nambot (Hugo), que han de passar la doble prova del cotó de la intimitat física i l’intercanvi emocional. En tots dos casos se’n surten amb matrícula.

No costa gaire mencionar-ho (bona part de la crítica ja ho ha fet), que el film aquest presenta més d’una similitud amb el fundacional «Before Sunrise» (1995) de Richard Linklater que tenia la ciutat de Viena com a protagonista i a Julie Delpy i Ethan Hawke com a vacil·lants antagonistes. Reconec que Linklater ho resolia amb molta més malícia i sentit del suspens, mentre que aquí el vaticini d’un idil·li amb data de caducitat desinfla una mica les veles. Com les desinfla el fet que estiguem parlant d’un idil·li entre dos homes. Ja ho sé, el lesbianisme en qualsevol nivell de ficció (posem per cas aquest de les tríbades entomòlogues), sempre trobarà el seu públic (bàsicament masculí); mentre que l'espectacle del sexe entre mascles només convenç els ja convençuts. Ja us ho fareu: una visita puntual a una orgia gai no deixa de tenir un aclaridor i recomanable puntet educatiu, com ho té la possibilitat de tastar el tacte de seda de l’aparell masculí.  I tot immers en una encantadora història d'amor.

Pels amants de les atraccions fortes. O «The Daily Avalanche», espantant pusil·lànimes des de 2008.