Olivier Ducastel i Jacques Martineau des de fa més de vint anys formen parella artística (i fins fa poc sentimental), dedicada a la creació d’interessants pel·lícules de temàtica gai que rarament s’han vist aquí. Les tornes s’han girat tímidament amb l’estrena en una sola sala del seu deliciós darrer film «Théo & Hugo dans le même bateau» (aquí titulat «Théo & Hugo, París 5:59», per simples ganes de canviar les coses).
La pel·lícula s’inicia amb una insòlita seqüència de vint minuts filmada en un club de sexe gai, on es coneixeran els protagonistes. És una escena d’una explicitud que rarament veureu fora del porno, tot i que (malgrat els membres erectes) no trobareu cap dels components sintàctics d’aquest gènere. Ben al contrari, amb una certa estilització formal (aquesta llum vermella sobre el fons negre i la pinzellada blava en el moment del descobriment mutu) i sense a penes un intercanvi de paraules, es desplega l’epifania d’allò tan difícil de descriure que és la química entre dos cossos.
A partir d’aquí la deriva de «Théo & Hugo» no és tan original, però resulta igualment seductora: els dos joves mútuament enlluernats intenten prolongar la vetllada amb la intenció de conèixer-se millor. Una circumstància inesperada (que em guardaré molt de revelar) suposarà un obstacle important a la continuïtat de la relació. Basti dir que el tractament del tema de la infecció per VIH s’aborda de forma tan didàctica com pràctica i sense cap indici de sermó.
L’acció del film transcorre entre les 4:27 i les 5:59 de la mateixa nit —l’hora digital així com alguns missatges del mòbil es superposen a la pantalla, sense que això arribi a convertir-se en una afectació formal— en un simulacre d’acció en temps real. A mesura que la possibilitat de l’amor neix entre els dos atractius joves, la ciutat al seu voltant esdevé territori de prodigis i promeses; mentrestant els fugaços encontres amb altres habitants de la matinada s’omplen de sentit i sensibilitat.
La pel·lícula s’inicia amb una insòlita seqüència de vint minuts filmada en un club de sexe gai, on es coneixeran els protagonistes. És una escena d’una explicitud que rarament veureu fora del porno, tot i que (malgrat els membres erectes) no trobareu cap dels components sintàctics d’aquest gènere. Ben al contrari, amb una certa estilització formal (aquesta llum vermella sobre el fons negre i la pinzellada blava en el moment del descobriment mutu) i sense a penes un intercanvi de paraules, es desplega l’epifania d’allò tan difícil de descriure que és la química entre dos cossos.
A partir d’aquí la deriva de «Théo & Hugo» no és tan original, però resulta igualment seductora: els dos joves mútuament enlluernats intenten prolongar la vetllada amb la intenció de conèixer-se millor. Una circumstància inesperada (que em guardaré molt de revelar) suposarà un obstacle important a la continuïtat de la relació. Basti dir que el tractament del tema de la infecció per VIH s’aborda de forma tan didàctica com pràctica i sense cap indici de sermó.
L’acció del film transcorre entre les 4:27 i les 5:59 de la mateixa nit —l’hora digital així com alguns missatges del mòbil es superposen a la pantalla, sense que això arribi a convertir-se en una afectació formal— en un simulacre d’acció en temps real. A mesura que la possibilitat de l’amor neix entre els dos atractius joves, la ciutat al seu voltant esdevé territori de prodigis i promeses; mentrestant els fugaços encontres amb altres habitants de la matinada s’omplen de sentit i sensibilitat.
Ja ho deia Lawrence Durrell a «Justine» que una ciutat es converteix en un món, quan t’enamores d’un dels seus habitants. Aquesta sensació, «Théo & Hugo» la retrata molt bé. Gràcies en bona part als pràcticament debutants protagonistes, Geoffrey Couët (Théo) i François Nambot (Hugo), que han de passar la doble prova del cotó de la intimitat física i l’intercanvi emocional. En tots dos casos se’n surten amb matrícula.
No costa gaire mencionar-ho (bona part de la crítica ja ho ha fet), que el film aquest presenta més d’una similitud amb el fundacional «Before Sunrise» (1995) de Richard Linklater que tenia la ciutat de Viena com a protagonista i a Julie Delpy i Ethan Hawke com a vacil·lants antagonistes. Reconec que Linklater ho resolia amb molta més malícia i sentit del suspens, mentre que aquí el vaticini d’un idil·li amb data de caducitat desinfla una mica les veles. Com les desinfla el fet que estiguem parlant d’un idil·li entre dos homes. Ja ho sé, el lesbianisme en qualsevol nivell de ficció (posem per cas aquest de les tríbades entomòlogues), sempre trobarà el seu públic (bàsicament masculí); mentre que l'espectacle del sexe entre mascles només convenç els ja convençuts. Ja us ho fareu: una visita puntual a una orgia gai no deixa de tenir un aclaridor i recomanable puntet educatiu, com ho té la possibilitat de tastar el tacte de seda de l’aparell masculí. I tot immers en una encantadora història d'amor.
Pels amants de les atraccions fortes. O «The Daily Avalanche», espantant pusil·lànimes des de 2008.
El problema del lesbianisme en el cinema, amb alguna excepció, és que sovint respon més a fantasies masculines que a la realitat seriosa o amorosa del tema, em temo, per això a les pelis porno per a senyos heteros sempre hi surt alguna esceneta lèsbica. A l'inrevés, no passa.
ResponEliminaEm pregunto perquè no passa a l'inrevés. Les dones no teniu cap fantasia amb escenes entre dos homes?
EliminaA mi m'has espantat
ResponEliminaVisca!11
EliminaAllau, per més que es vulgui igualar és evident que hi ha tendències diverses, també eròtiques, que són ben diferents, sempre parlant de forma general, que d'excepcions n'hi ha moltes i de ben raretes. Potser falta trobar el punt.
ResponEliminaBromes apart he llegit i sentit que aquesta és molt bona... precisament per la ràdio criticaven que sempre sortís el sida pel mig, tot i que tu dius que no surt per exemplificar però es veu que el comentarista ho havia interpretat així
ResponEliminaVeient que la nostra joventut continua contagiant-se amb aquella alegria, encara se'n parla poc de la sida.
Eliminala joventut sempre és imprudent per més que se li expliquin els mals que es deriven de la seva joia existencial, és com passar el foc, uns se socarrimen i d'altres es cremen i alguns es queden rostits
ResponEliminaJo no sé les altres però jo no he tingut mai una fantasia imaginant-m'hi dos homes i tampoc em tinc per tan clàssica perquè un trio, dos homes i una dona, si que és interessant i se suposa que ambdós homes faran sexe davant d'ella. Aiii, Allau, de quines coses em fas parlar !!!
ResponEliminaGlòria, em temo que l'estampa clàssica del trio de dos homes i una dona, és que tots dos van per ella i eviten tocar-se (que són molt homes, ep!) Però no em facis cas, que d'aquestes coses tot és conjectura fins que no ho vius.
Elimina