Recordo que la novel·la de Dave Eggers «Un holograma per al rei» no em va impressionar tant com la seva reputació prometia; per això, tot seguint aquella vella màxima que dicta «si no t’ha agradat el llibre, potser t’agradarà la pel·lícula», vaig intentar-ho amb la versió que ha filmat Tom Tykwer, aquí titulada «Esperant el rei». El director alemany, antiga promesa una mica sense nord que sobreviu col·laborant amb les germanes Watchowsky, firma aquí el guió d’una adaptació força fidel, si he de fer cas al que recordo de l’original.
Mentre se li apropa l’edat de la jubilació, la carrera d’Alan Clay (Tom Hanks) no podria anar pitjor. Després de malvendre’s el negoci familiar, fracassar en el seu matrimoni i condemnar la seva filla a un treball de cambrera temporal, tot el seu futur depèn de l’èxit en les negociacions amb la casa reial saudita per vendre’ls un avançat sistema de comunicacions destinat a un ambiciós projecte d’urbanització del desert. Clay passa els dies embarrancat a Jiddah, sense que el rei es decideixi a comparèixer. De mica en mica, establirà peculiars relacions amb la població.
La novel·la d’Eggers, que el film de Tykwer bàsicament replica, tocava el típic tema americà de les segones oportunitats. És sabut que als Estats Units, el principal estàndard per mesurar una vida reeixida són els diners que deixes als teus hereus, per tant l’èxit o el fracàs de la croada d’aquest anodí Alan Clay cal interpretar-la amb una certa perspectiva èpica: la del que s’ho juga tot a una sola carta. Vist des d’una perspectiva més mediterrània, no cal posar-se pedres al fetge i millor gaudir del viatge. O sigui, que prefereixo prescindir dels ecos de Beckett, que suggereixen això de «Esperando al rey», o fins i tot de Kafka (amb aquest monarca que mai no acaba d’arribar).
Les tímides crítiques sobre la globalització («aquí no tenim sindicats, aquí tenim filipins», els xinesos venen més barat, Starbucks és un idioma universal) representen meres pessigolles al sistema. «A Hologram for the King», amb la seva trama relaxada, sense medul·la espinal, és un agradable passeig per una història coneguda, però explicada amb escenaris diferents.
Tom Hanks és un actor del qual ningú vol admetre que ho fa molt bé, però com ja passava amb el sonso de James Stewart en el seu moment, s’ha de reconèixer que ningú no fa millor el paper d’home normal i corrent enfrontat a les seves ensopides circumstàncies. Encara que aquesta sigui la segona pitjor recaptació de la seva carrera (d’ençà que filmà «Every Time We Say Goodbye» l’any 1986 amb una Cristina Marsillach capaç de parlar en ladí (!!!)).
El desconegut Alexander Black, en el paper del xofer àrab amb pretensions musicals, s’apropia de la funció amb les seves brillants connexions entre Orient i Occident. Tom Skerritt i Ben Whishaw fan breus aparicions, indignes de menció, però dignes de l’etiqueta «cameo». Sidse Babett Knudsen, la nostra danesa preferida, aquí fa un paper d’assessora nòrdica i calenta, molt per sota de les seves possibilitats. Sarita Choudhury, magnífica maduresa, justifica tot el que hi pugui haver de parasitari dins del film.
Tykwer demostra alguns moments creatius, com el potent inici on Hanks fa de David Byrne i canta l’«Once in a Lifetime» dels Talking Heads, o els intercanvis tecnològics on la pantalla no és un obstacle per esdevenir mútuament «físics». Figura que tot passa a Aràbia (país que mai visitarem), encara que ho han filmat arreu (Marroc, Egipte, Alemanya). No convida a visitar La Meca, però us juro que aquest holograma dóna molt més del que promet.
Mentre se li apropa l’edat de la jubilació, la carrera d’Alan Clay (Tom Hanks) no podria anar pitjor. Després de malvendre’s el negoci familiar, fracassar en el seu matrimoni i condemnar la seva filla a un treball de cambrera temporal, tot el seu futur depèn de l’èxit en les negociacions amb la casa reial saudita per vendre’ls un avançat sistema de comunicacions destinat a un ambiciós projecte d’urbanització del desert. Clay passa els dies embarrancat a Jiddah, sense que el rei es decideixi a comparèixer. De mica en mica, establirà peculiars relacions amb la població.
La novel·la d’Eggers, que el film de Tykwer bàsicament replica, tocava el típic tema americà de les segones oportunitats. És sabut que als Estats Units, el principal estàndard per mesurar una vida reeixida són els diners que deixes als teus hereus, per tant l’èxit o el fracàs de la croada d’aquest anodí Alan Clay cal interpretar-la amb una certa perspectiva èpica: la del que s’ho juga tot a una sola carta. Vist des d’una perspectiva més mediterrània, no cal posar-se pedres al fetge i millor gaudir del viatge. O sigui, que prefereixo prescindir dels ecos de Beckett, que suggereixen això de «Esperando al rey», o fins i tot de Kafka (amb aquest monarca que mai no acaba d’arribar).
Les tímides crítiques sobre la globalització («aquí no tenim sindicats, aquí tenim filipins», els xinesos venen més barat, Starbucks és un idioma universal) representen meres pessigolles al sistema. «A Hologram for the King», amb la seva trama relaxada, sense medul·la espinal, és un agradable passeig per una història coneguda, però explicada amb escenaris diferents.
Tom Hanks és un actor del qual ningú vol admetre que ho fa molt bé, però com ja passava amb el sonso de James Stewart en el seu moment, s’ha de reconèixer que ningú no fa millor el paper d’home normal i corrent enfrontat a les seves ensopides circumstàncies. Encara que aquesta sigui la segona pitjor recaptació de la seva carrera (d’ençà que filmà «Every Time We Say Goodbye» l’any 1986 amb una Cristina Marsillach capaç de parlar en ladí (!!!)).
El desconegut Alexander Black, en el paper del xofer àrab amb pretensions musicals, s’apropia de la funció amb les seves brillants connexions entre Orient i Occident. Tom Skerritt i Ben Whishaw fan breus aparicions, indignes de menció, però dignes de l’etiqueta «cameo». Sidse Babett Knudsen, la nostra danesa preferida, aquí fa un paper d’assessora nòrdica i calenta, molt per sota de les seves possibilitats. Sarita Choudhury, magnífica maduresa, justifica tot el que hi pugui haver de parasitari dins del film.
Tykwer demostra alguns moments creatius, com el potent inici on Hanks fa de David Byrne i canta l’«Once in a Lifetime» dels Talking Heads, o els intercanvis tecnològics on la pantalla no és un obstacle per esdevenir mútuament «físics». Figura que tot passa a Aràbia (país que mai visitarem), encara que ho han filmat arreu (Marroc, Egipte, Alemanya). No convida a visitar La Meca, però us juro que aquest holograma dóna molt més del que promet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada