La mort de vacances

No he trigat gens a continuar la meva incursió a Discworld, més que res perquè ara tocava «Mort», un dels títols més estimats de la sèrie. En una votació que van fer a la BBC durant tot l’any 2003, tres quarts de milió de vots dels lectors britànics establiren quines eren les seves novel·les favorites. «Mort» era la primera de Terry Pratchett que apareixia a la llista en un molt honorable lloc 65 (*). Bé, en Pons el col·loca en una posició central (la 21 de 44); però, com que situa la dickensiana «Dodger» al final de la cua, no sé si refiar-me del seu criteri.

Després d’haver fet d’il·lustre secundari durant els tres primers llibres de la saga, la Mort esdevé protagonista d’aquest «Mort» que tants maldecaps provoca en els traductors a llengües llatines. Ja no és assumpte menor que, a diferència de l’anglès, en català o castellà el gènere gramatical d’una paraula imposi el gènere de la seva versió antropomòrfica (i, per tant, ens costarà visualitzar una Mort masculina, com aquesta ideada per Pratchett). Però és que, a més, el protagonista és un jove eixelebrat de nom Mort (abreviatura de Mortimer), el qual no podrem confondre contínuament amb el personatge que es diria «Death» en anglès, però que aquí haurem d’anomenar igualment Mort. Sembla que en francès es van veure obligats a parlar del protagonista sempre com a Mortimer. En català, com no hi ha traducció ni se l’espera, tot això que ens estalviem.

Segons confessió de l’autor, aquest fou el primer llibre seu pel qual imaginà una història ben estructurada i no una successió d’episodis, meres excuses per penjar-hi acudits. I a fe que es nota, encara que la conclusió (després d’haver embolicat la troca fins a extrems de difícil resolució) és ben bé pura patilla. Però ja ens comencem a conèixer i ja sabem que els finals són un dels punts febles del senyor Pratchett.

La novel·la tracta del jove Mort(imer), un noi atabalat i poc prometedor que acaba trobant feina com aprenent de La Mort (sí, la Parca, la Gran Encisera). Tot i que els propòsits de l’obscur personatge no queden del tot clars, potser la recerca d’un company sentimental per a la seva filla adoptiva Ysabell seria una secreta prioritat.  Mentre Mortimer va creixent-se com instrument del destí, la Mort oblida per unes hores les seves funcions i intenta comprendre el sentit d’algunes satisfaccions humanes. El resultat és hilarant, com sempre ho és quan barreges alta metafísica amb baix sentit comú. La Mort busca allò que els humans anomenen felicitat en ocupacions tan mundanes com la pesca amb mosca artificial, la borratxera compulsiva o el ball de la conga.

Com podeu col·legir, «Mort» m’ha agradat. Conté un dels festejos més improbables de la literatura universal, es pot interpretar com un residu de paròdia de «La princesa promesa» i té un mag de nom Albert com a secundari. No li cal res més.

(*) Per si teniu curiositat, i tenint en compte que l’any 2003 el cicle era necessàriament incomplet, els títols que seguien eren «Good Omens» (68), «Guards! Guards! (69), «Night Watch» (73), «The Colour of Magic» (93), «Small Gods» (102), «Reaper Man» (126), «Wyrd Sisters» (135), «Hogfather» (137), «Men at Arms» (148), «Soul Music» (151), «Thief of Time» (152), «The Fifth Elephant» (153), «The Truth» (193) i «Witches Abroad» (197)). Amb quinze novel·les d’un total de dues-centes, Pratchett es podia considerar el vencedor moral de l’enquesta.