Segona residència (23): novetats portentoses (o quasi)

Tot havia succeït tan ràpid que no acabava d’entendre què feia jo a les cinc de la tarda a una gelateria del carrer Jaume I amb una copa de pistatxo i «stracciatella» al davant i la companyia d’una desconeguda de mitjana edat i cabell ros tenyit. S’havia presentat com a Eunice Pujades, un nom que devia de ser el seu, perquè ningú s’inventa mentides tan elaborades. M’explicà que la confusió telefònica del dia abans es devia a la seva ansietat pel benestar del seu germà petit Joan, de qui feia temps que no rebia notícies.

El seu germà, al qual Eunice dedicava una adoració gairebé malaltissa, era periodista de carrera, però també havia sentit unes certes aspiracions literàries que l’havien dut a presentar-se a concursos municipals de poca volada. Havia guanyat un parell de premis pels seus relats, però continuava malauradament inèdit (artísticament parlant). La seva única feina visible eren les intermitents cròniques culturals que havien anat apareixent a «L’Eco Literal» durant tota una dècada, cròniques que s’havien vist interrompudes d’un dia per l’altre tres anys abans, quan el seu germà li anuncià que es prenia un període sabàtic per decidir quin seria el camí òptim per prosseguir la seva carrera.

—Em digué que precisava unes setmanes d’aïllament, que no patíssim, que quan ho veiés més clar es tornaria a posar en contacte amb nosaltres (es referia a mi i el meu fill Òscar, el seu únic nebot favorit). Em va semblar un missatge estrany i fora de to, que no s’adeia gens amb el seu caràcter; però, qui sóc jo per discutir les decisions del meu germà adult? D’entrada una cosa així l’entomes bé, però secretament esperes que es resolgui en poc temps. Sense ni adonar-te, passen tres anys i un mal dia et despertes i et preguntes què coi s’ha fet del teu germà. Esperes que t’arribi finalment un senyal de vida, mentre t’imagines el pitjor. No t’estranyi dons que, quan ahir vas fer la teva trucada misteriosa, saltés jo com lleona en zel a l’encalç d’una explicació.

—I en tot el temps que ha passat, no has elaborat cap teoria sobre el mutis del teu germà Joan?

—No en tinc ni idea. Se sol considerar els artistes com gent a qui s’ha de donar de menjar apart, o sigui que un cert cúmul d’excentricitats són de rigor. Al menys ho són, fins que la broma comença a perdre la gràcia.

—Ahir, quan et vaig telefonar d’improvís, així que vaig mencionar Víctor Català, l’associares d’immediat amb el teu germà. Em pots explicar una mica més aquest lligam?

—No sabria dir-te. Ja saps que en Català és una de les figures més influents del país i, segons en Joan, sintonitzava molt bé amb ell, fins esdevenir un dels seus col·laboradors de confiança, encara que ignoro en qualitat de què.

—Creus que podria haver esdevingut el seu «negre» particular?; l’explicació de la seva admirable i prolífica producció?

—Ara que ho dius…, crec que en algun moment ho vaig pensar sense reconèixer-ho conscientment.

—Si és així, sospito que el teu germà Joan fa anys que està segrestat amb el sol propòsit de produir textos amb gust de vainilla a major glòria de l’infumable Català.

—No fotis!!! I, si és així, què podem fer per alliberar-lo?