Bob Dylan o Heliogàbal?

Curiós que, quan es concedia el Nobel d’anys anteriors, sempre hi havia algú que lamentava melancòlicament la no-concessió a un altre escriptor preferit seu (ompliu els espais perceptius amb el nom que més us plagui), sense discutir tanmateix la decisió de l’Acadèmia Sueca. Però enguany, qui més qui menys tots hem esdevingut crítics de poesia amb llicència per matar, i un bon grapat ha dictaminat (sense arguments conclusius) que Bob Dylan no escriu poesia de consistència suficient. O el que encara els sembla pitjor, que la lletra va acompanyada de música i per tant no es pot considerar literatura.

Negar-li la categoria de literatura a allò que fa el senyor Robert Zimmerman no mereix ni un sol segons de discussió. En quant a la seva qualitat, tothom té dret a opinar, encara que, com la ignorància és agosarada, sospito que molts opinaires no han mamat més Dylan que les versions nostrades que entonàvem durant els nostres anys d’esplai al cau. Tant se val, el mal primordial de la polèmica és que ens prenem aquests premis massa seriosament. Per a mi, el principal al·licient del Nobel de Literatura és el de descobrir-me autors de vàlua que encara desconeixia i amb els que potser no hauria ensopegat mai si no fos pel guardó. He d’agrair-li per tant tresors de les lletres com són Naguib Mahfouz, Kenzaburō Ōe, Wisława Szymborska, Imre Kertész o Svetlana Alexievich.

Per descomptat, el Nobel 2016 no ha acomplert aquesta funció reveladora, ja que a Dylan el coneixien fins i tot les rates de claveguera; per això per fer el descobriment de la temporada he hagut de girar el cap en direcció als menys famosos premis Princesa d’Astúries i a la figura de Mary Beard. Aquesta quasi coetània meva, professora a la Universitat de Cambridge d’Antiguitat Clàssica, s’acredita com a divulgadora irrebatible així que se la coneix una mica. No he llegit encara cap dels seus llibres, però les sèries que ha cuinat per la BBC («Pompeii: Life and Death in a Roman Town», «Meet the Romans» o «Ultimate Rome: Empire Without Limit») són totes elles irresistibles.

El propòsit de Beard és el d’apropar-nos als antics romans, tot subratllant la seva humanitat, fent-nos partícips de les seves emocions i connectant-nos amb un llegat que és encara viu. El seu llenguatge planer, els seus arravataments viscerals i el seu aire definitivament trempat de tieta excèntrica venç qualsevol prejudici sobre l’excessiu protagonisme que podrien al·legar uns possibles detractors. Efectivament, la veureu al centre de gairebé qualsevol pla de les tres sèries. Però una comunicadora de raça com és ella, s’ho pot permetre. Igual que es pot permetre calçar sabates esportives recobertes de lluentons i circular per les empedrades vies romanes en lleugera bicicleta.

Imagino que Beard forma part d’una generació d’historiadors recents que intenta trencar tronats prejudicis sobre l’antigor i que dona [primícia ortogràfica!] prioritat a la veu dels desfavorits. Qüestiona així la repetida llegenda de la depravació dels emperadors romans, denuncia el masclisme inherent de l’imperi i defensa el seu cosmopolitisme inclusiu. Aquesta visió esquerranosa, feminista i europeista li ha costat a l’autora alguns linxaments sonats per part de les hordes favorables al Brexit.

Com que els únics arguments emprats per atacar-la (de la forma més ofensiva) eren els seus indissimulats cabells grisos, les seves dents de castor i com de poc s’assemblava a Angelina Jolie, convindrem que qualsevol sentit de decència es troba del costat de la Beard. I, si no, mireu els seus programes televisius per acabar-vos de convèncer.