Estampes pulleses: Lecce (1)

I finalment arribo a l’inici de tot, Lecce, aquella ciutat entrevista en un film, que actuà com cant de sirena i motivà les vacances pulleses. Lecce, l’antiga Lupiae llatina, segona ciutat de la regió (95.000 habitants), capital de la península salentina i candidata a capital europea de la cultura el 2019. Pels fabricants d’eslògans i simplificacions és també coneguda com «la Florència barroca», un títol que li ve una mica ample, encara que és innegable el predomini de l’arquitectura barroca en el nucli urbà.

Mitja part dels propileus de Lecce

Sigui com sigui, Lecce és una ciutat única i meravellosa que paga la pena visitar. Potser la millor introducció l’ofereixen les seves dues places principals, espectaculars i contradictòries, cadascuna la negació de l’altra. La Piazza del Duomo és un cas insòlit de plaça closa: la seva única entrada la flanquegen uns propileus que daten del segle XVIII. Al seu interior un continu de façanes barroques amb el palau episcopal i la catedral com a plats forts. La catedral, impressionant mostra de l’estil barroc, completada l’any 1689 pel mestre Giuseppe Zimbalo, presenta un campanar quadrat de 72 vertiginosos metres i una falsa façana lateral que dona la benvinguda als espectadors. Al capvespre la plaça s’omple de tafaners, atrets com mosques a la mel per l’estètica d’un entorn inesperat. Tampoc us hauria d’estranyar la presència d’un fotògraf i d’uns nuvis acabats de casar en ple reportatge de noces.

Plaça estupenda. La núvia és a la dreta. La façana és falsa.

La central Piazza Sant’Oronzo (patró de la vila), en canvi, és un desastre urbanístic que ens fa recordar el calaix de sastre de la nostra plaça de Catalunya de Barcelona, tot i que els seus components, considerats per separat, són infinitament més distingits. Al bell mig hi ha un incòmode amfiteatre romà, redescobert fa quatre dies. Una d’aquestes nits hi vam veure actuar davant d’aquelles grades seculars l’ex «New Order» Peter Hook amb alguns dels seus còmplices (interpretaven «Unknown Pleasures» de cap a peus) i alguna neurona circuità al nostre cervell.

La figura del sant oficial s’eleva sobre una columna cedida des de Brindisi, una d’aquelles que vint segles enrere marcaven el final de la Via Appia i ara són matèria de «souvenir». Al seu costat hi ha un edifici cúbic, peculiar i cívic que és anomenat Sedile i una petita església dedicada a Sant Marc. El conjunt és indigest però incomparable.