Fins que la família ens separi

Pel·lícula a pel·lícula Ira Sachs es va erigint en cronista discret i ple d’humanitat de les petites vides dels habitants de Nova York. Després de la molt tendra «L’amor és estrany», torna a colpir-nos amb la magistral «Little Men» (oblidem-nos de l’horrible «Verano en Brooklyn», que és com l'han trasplantada aquí).

Quan el seu pare mor, Brian (Greg Kinnear), un actor teatral de segona, hereta la seva casa a Brooklyn i s’hi trasllada amb la seva esposa psicoterapeuta (Jennifer Ehle) i el seu fill adolescent Jake (Theo Taplitz). La planta inferior de l’edifici la té llogada una modista xilena (Paulina García) amb un fill també adolescent, Tony (MIchael Barbieri). Tot i que Jake és tímid i introvertit i Tony sociable i xerraire, aviat s’estableix una forta amistat entre els dos nois, propiciada per les moltes hores de lleure dels mesos d’estiu. A esquena dels joves, els adults s’enfronten a un conflicte d’interessos, ja que el barri està pujant de categoria (allò que en diuen «gentrificació») i s’imposa una pujada dràstica dels lloguers que amb tota probabilitat la immigrant xilena no podrà pagar.

De totes les maneres possibles d’encarar una història així, els guionistes Mauricio Zacharias i el propi director Sachs opten per la menys espectacular, però també la menys tramposa. No hi ha personatges bons ni dolents, cadascun té les seves raons, i a falta de sorprenents girs de guió, tothom en sortirà perdent en certa manera, almenys a nivell emocional. Aquesta manera de narrar, que tant evita el dramatisme, però que tant respecta la veritat humana, acaba actuant com una càrrega de profunditat infinitament més devastadora que qualsevol melodrama. No crec que sigui casual que Brian, el pare, estigui fent de Trigorin en una versió off-off-Broadway de «La gavina», perquè «Little Men» comparteix les maneres del que toca la fibra com qui no vol la cosa, les d’Eric Rohmer i Jean Renoir, però sobretot les d’Anton Txekhov.

Sachs dirigeix amb aparent falta de pretensions, tot i que filma els passejos sobre rodes dels adolescents en un to gairebé extàtic, molt ben acompanyats per la vibrant banda sonora de l’ex-Tindersticks Dickon Hinchliffe. I aconsegueix grans interpretacions de pràcticament tots els actors. García i Kinnear, sense necessitat d’entonar àries de bravura, estan perfectes. Ehle, té un paper més ingrat, igual que Alfred Molina, que és la primera vegada en la seva carrera que el sento parlar en espanyol.

Però els veritables herois de «Little Men», i ja ho indica el títol, són els seus protagonistes de tretze anys. Rarament he vist representada amb tanta genuïnitat l’encaterinament fabulós d’una amistat juvenil entre dos adolescents aprenents d’home. Hi ha també una mica d’amor, d’aquell que no gosa dir el seu nom, quan hi ha dos mascles implicats. Però tot s’explica des de l’enlluernament compartit. Theo Taplitz està irreprotxable en el paper de l’hipersensible Jake; però Michael Barbieri, com a Tony, l’eclipsa sense problemes amb l’energia i la loquacitat d’un Al Pacino imberbe.

He sortit de la projecció de «Little Men» amb el cor fet pols i amb l’obvietat (al pensament) que acabo de veure una de les millors pel·lícules de l’any. Com conciliar tot això?