Classes de conversa

Les pel·lícules del quebequès Denis Villeneuve no em solen deixar indiferent, sigui per bé («Incendies», «Sicario») o per mal («Prisoners»). Amb «Arrival» (La llegada), potser no el seu millor film, firma tanmateix un dels títols indiscutibles de l’any. Basat en el relat «Story of Your Life» de Ted Chiang, es tracta d’un exemple del gènere de ciència-ficció en el seu vessant més conceptual i potencialment eixut, encara que el punt de partida no pugui ser més habitual: el primer contacte entre una civilització extraterrestre i la Terra.

Sortosament (i contra el que sol ser el seu costum, segons hem vist a cintes de similar premissa) aquests visitants no semblen agressius i es limiten a deixar suspeses les seves dotze naus sobre altres tants punts del Planeta. El pas lògic següent és intentar comunicar-se amb ells, cosa que en el passat del gènere s’havia solucionat amb telepaties per la patilla o bé amb alienígenes que havien anat a la Berlitz i parlaven un perfecte anglès. Steven Spielberg, davant d’un problema similar a «Close Encounters of the Third Kind», va recórrer a una solució musical, irreal però molt agraïda. Com que «Arrival» vol ser una pel·lícula més seriosa que les fantasies candoroses de l’Spielberg primerenc, l’autoritat pertinent busca ajuda en una experta lingüista, Louise Banks (Amy Adams), capaç de parlar farsi, mandarí i qualsevol altra llengua que li posin al davant, per tal que trobi la manera d’entendre’s amb els extraterrestres.

Com que la pel·lícula la paga Hollywood, la major part de l’acció té lloc al voltant de la nau que ha quedat suspesa sobre Montana, a on s’hi desplaça la doctora Banks acompanyada de l’astrofísic militar que interpreta Jeremy Renner. Hi ha un coronel de l’exèrcit (Forest Whitaker) i un agent del FBI (Michael Stuhlbarg) que s’ocupen bàsicament de posar pals a les rodes dels nostres protagonistes, i para de comptar. I és que durant les gairebé dues hores de durada d’«Arrival», l’acció és mínima i d’alta càrrega conceptual, amb la tensió dramàtica justa perquè l’espectador no se senti temptat a desconnectar.

Només al terç final, un gir de guió converteix aquest enigma filològic en un assumpte de filosofia moral tan punyent com electritzant: la grandesa del cosmos i la de la natura humana connecten inesperadament en un pla totalment satisfactori per l’espectador. Sospito que Christopher Nolan pretenia una maniobra similar a la seva pretensiosa «Interstellar». No puc revelar gaire més de la trama d’un film que respecta molt la intel·ligència del seu públic i que juga entorn de la interessant idea que tot aprenentatge d’una llengua implica una reconfiguració de les sinapsis cerebrals.

No és «Arrival» un «blockbuster» dels habituals: els seus (perfectes) efectes especials tenen una presència molt controlada, quasi en sordina. Si no recordo malament, només hi ha una gran explosió de soroll i fúria en tot el seu metratge. Les naus alienígenes, tant per dins com per fora, són d’una organicitat natural a anys llum de la botiga de làmpades de can Spielberg, i els heptàpodes visitants (en la seva boirosa compareixença) resulten convincents, però incomprensibles.

Molt bella també la cinematografia de Bradford Young, que amb aquests pètals levitants m’ha fet pensar en René Margritte. Banda sonora superlativa i «marciana» de l’islandès Jóhann Jóhannsson, amb l’afegitó de l’espectacular «On the Nature of Daylight» de  Max Richter, que obre i tanca la pel·lícula. I, si la resta d’actors estan simplement funcionals, Amy Adams (una rosseta panotxa per la qual sempre he sentit flaca) condueix amb voluntat d’una sola direcció un personatge al qual se li endevinen múltiples facetes. Possible candidatura a l’Oscar.

«Arrival» representa la difícil intersecció entre els partidaris de la «hard sci-fi» i els de l’alta emoció. Se’n surt prou bé, i pel camí regala algunes imatges (i algunes idees) difícils d’oblidar.