Llobatons

El mallorquí Carles Rebassa, conegut habitualment com a poeta i recitador, ha guanyat el XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler amb «Eren ells» (Angle Editorial, setembre de 2016). Diria que es tracta d’una obra força anòmala en el panorama de la literatura catalana contemporània, si no fos perquè (per sort) darrerament anem bastant ben servits d’anomalies literàries.

«Eren ells», exemple de títol lipogramàtic monovocàlic, tracta de les vivències d’una colla d’estudiants d’institut mallorquins (tot i que la localització geogràfica m’ha resultat una mica vaga, no així el registre dialectal), abocats a activitats extraescolars mig clandestines, les quals acaben reduint-se als pilars estàndard de la rebel·lió adolescent: és a dir, pastilles, alcohol, sexe i relacions de poder.

El llibre ve narrat a partir de capítols on s’alterna el protagonisme de diverses veus, molt diferenciades les unes de les altres, però sempre masculines. Sebastià prové d’un centre de menors i un passat familiar complicat; la vida l’ha baquetejat prou per saber cap a on adreçar els seus odis i els seus amors. El modèlic Albert Abat, sempre pulcrament mencionat pel nom i el cognom, funciona com un mirall exemplar on tothom cerca resposta, encara que oculti un interior no tan plàcid. Mentre que el retorçat Jaume, tant obsedit amb l’«A sang freda» de Capote, s’ha de llegir com un nen aviciat amb tendències sociopàtiques. Hi ha encara en Miquel Àngel, procedent d’una família complicada (pare alcohòlic i violent, mare atemorida), feble i amb probable ploma, que esdevé objecte d’assetjament escolar. En quant a l’antipàtic i classista Joel, que no disposa de vot ni de veu, plana impunement sobre les decisions de tot el llibre, encara que el seu paper sigui totalment pòstum.

Encara que la novel·la (o la promoció que se n’hi fa) eviti jugar aquesta carta, «Eren ells» té com a principal motor de la trama l’atracció que els nois senten per altres nois. Tot i esdevenir-se en un institut mixt, la presència femenina és testimonial (les bessones al·literades Clara i Carla), mentre que fins i tot els mascles oficialment heterosexuals se senten excitats davant d’algunes mostres homoeròtiques. No vull que amb això s’entengui que ens trobem davant d’un revulsiu de sexe explícit (a la manera d’en Portell), ja que aquí predomina l’al·lusió, més que no pas la descripció. De tota manera, tanta pulsió homòfila per metre quadrat, així com algunes escenes de submissió violenta, o de vocació «maleïda», invoquen Jean Genet. O, més a propòsit, Blai Bonet.

«Eren ells» és, segons declaracions del seu autor, un llibre escrit des de l’interior de l’adolescència, tant en el seu llenguatge com en les seves vivències, un llibre que refusa conscientment la contemplació condescendent de la mirada adulta. És innegable que Carles Rebassa assoleix plenament el seu propòsit amb uns personatges confosos i amb tendència als extrems, que busquen tant l’afecte com el fer-se un lloc en el món, encara que sigui a costa dels seus companys. Igualment notable és el mallorquí dúctil i expressiu dels personatges, amb un difícil equilibri entre el col·loquialisme i el registre més literari, sempre al servei de la seva autenticitat.

Com a exercici d’immersió en una forma de ser i estar que ja no és la present, «Eren ells» em sembla un experiment reeixit, fins i tot admirable; però em troba una mica vell. Potser Rebassa, que ja voreja la quarantena, pertany a la raça dels nens que no volien créixer i s’hi troba bé dissolt en aquest preparat; però per a mi l’adolescència em queda afortunadament lluny i no veig cap necessitat d’entretenir-s’hi de nou.