En mans de l’algorisme

Com sap tothom i no és profecia, la majoria dels membres de la meva generació està fent vida vicària i festiva a través d’això monstruós i indescriptible que s’anomena Facebook. No coneixeu Facebook? No m’ho puc creure! Ai, perdoneu, ja veig que fèieu broma.

Aquesta setmana (o la passada) un article publicat a yorokubu ha aixecat la llebre sobre l’enorme impostura en la qual vivim, tot i que jo ja ho havia sospitat, perquè per molt que publiqui coses interessants en aquell aparador, la resposta sol ser nul·la del tot; l’únic que semblen percebre els meus «amics» són les fotografies que replico des d’Instagram. Resulta que Facebook, en la seva divina saviesa, enlloc de deixar-nos escollir el que volem veure, escull per nosaltres el que més ens pot interessar. Ho fa a partir d’uns algorismes que imagino complicadíssims, encara que els resultats siguin pedestres. Dóna prioritat a les entrades més populars (les que tenen més «likes» o més comentaris), les que més t’has dedicat a mencionar, les més actuals (o sigui que, si estàs un dia sense connectar-te, difícilment veuràs el que es va publicar ahir) i als vídeos sobre tot altre tipus de mitjans. Gràcies a tots aquests criteris, l’usuari no té cap control sobre el que publica i es pot trobar en el paper galdós d’estar llençant perles que no arribaran ni tan sols als porcs proverbials.

Tampoc contemplat des de l’altre extrem, amb el soci de Facebook en el paper de receptor de la informació, el panorama és més galdós. Sovint el que el senyor FB selecciona com a de màxim interès per la meva persona són notes del tipus «X s’ha fet amic de Perfecte Anònim 1», «X s’ha fet amic de Perfecte Anònim 2», «a la teva amiga Y li agrada la pàgina de Damart - thermolactyl» o «5 raons per casar-te amb un albí (la número 3 et sorprendrà!)». I, tot inundant-me amb tanta inanitat, oblida al tinter coses que m’haurien interessat molt més. Exemple: fa dos dies vaig anar a la presentació d’un llibre a una llibreria de la qual sóc seguidor a Facebook. En una foto de l’acte hi surto jo d’esquitllentes, però com que ningú no s’ha molestat a etiquetar-me, ho he hagut de descobrir de forma convoluta i retorçada.

No se m’escapa que tota aquesta manipulació no és innocent i que, al bell mig de la nostra perplexitat, algú en vol treure profit. Ja fa anys que m’acullo a la vella dita digital que afirma que, quan no saps on rau el negoci, senyal que el negoci ets tu mateix, (amb la teva circumstància i els teus «trending topics» a la gepa). Cada dia que passa em dic que baixo a la pròxima, però després em fa mandra i em desdic. Coi d’algorisme.