Estampes pulleses: Lecce ( i 3)

Entrada al cementiri de Lecce

Anem acabant. M’acomiado de la Pulla des de Lecce, primera incitació al viatge, quan ja han passat dos mesos i mig des del final de les vacances. El record més potent que guardo de la ciutat és la diferència d’ambient entre la nit i el dia. A ple sol i enmig de la ressaca del Ferragosto, els carrers apareixen deserts, implacables, museus barrocs delmats per una bomba de neutrons. I és cert que aquest estil arquitectònic i el seu contrapunt neoclàssic s’adeqüen molt bé a un paisatge estèril i de vitalitat absent. En aquest cas el millor que es pot fer és anar a passejar al cementiri municipal, on darrera d’una portalada severíssima s’amaga la molt particular Chiesa dei Santi Niccolò e Cataldo, una barreja impossible de romànic reciclat en barroc pullès. Per cert, ni un sol humà viu a la vista en tres panteons a la rodona.

Església de San Niccolò i Cataldo

Porta Napoli, segle XVI

La situació canvia al capvespre, quan les temperatures de la canícula es prenen un descans i la població local en pes sucumbeix als plaers incomprensibles de la «passeggiata». El seguit de vies trencades que travessen la ciutat històrica forma una artèria contínua, curulla d’estampes costumistes. Es diria que Lecce de nit ha estat presa per la massa revolucionària dels seus propis habitants (la impertinència dels forasters és poc perceptible) i l’ha condemnada a l’asfíxia de l’èxit. Potser som massa gent pertot arreu i el futur del turisme no serà per a mi.