 |
| Roland Barthes (1915 - 1980) |
Pocs debuts tan brillants com el de Laurent Binet l’any 2010 amb «HHhH», una novel·la històrica de construcció magistral i ritme irresistible. Després d’escriure una crònica sobre la campanya de François Hollande, «Rien ne se passe comme prévu», llibre que sembla que no va interessar gaire, va retornar a la novel·la fa poc més d’un any amb la divisiva «La Septième Fonction du langage». Ens acaba d’arribar de mans d’Edicions de 1984, traduïda per Josep Alemany com «La setena funció del llenguatge». Qui s’esperés alguna continuïtat en relació a «HHhH», ja es pot preparar per patir més d’una sorpresa.
Cert que la novel·la parteix d’un fet històric indiscutible: el 25 de febrer de 1980 el reputat semiòleg Roland Barthes és atropellat per la furgoneta d’una bugaderia i, a conseqüència de les ferides, acaba morint a l’hospital de la Pitié-Salpêtrière el 26 de març següent. Amb aquestes dades concretes a la mà, Binet comença a fantasiejar i elabora al seu entorn una trama rocambolesca que oscil·la entre la plausibilitat i el deliri. Per exemple, se’ns informa que Barthes acabava de dinar amb François Miterrand, l’etern candidat a la presidència de la République, i que el citat accident potser no era tal i una mà a l’ombra va ordenar la desaparició de Barthes. El president Giscard d’Estaing posa el comissari Bayard a investigar les circumstàncies de la mort del semiòleg i, com que el policia és un absolut ignorant en matèries de lingüística i semàntica (i qui no?), busca l’assessorament del jove professor universitari Simon Herzog. Tots dos formen una parella detectivesca i literària tirant a impossible, més Mortadelo i Filemón, que no pas Quixot i Sancho; però no és en tot cas un dels estirabots més greus del llibre.
En la seva condició de «thriller» cultivat, «La setena funció del llenguatge» evita qualsevol relació amb les farinetes indigestes de Dan Brown i mira d’apropar-se de totes les maneres possibles a l’ultra-erudit «El nom de la rosa» d’Umberto Eco, qui esdevé efectivament un dels coprotagonistes principals. El problema és que el seu marc de referència el constitueixen una colla d’intel·lectuals francesos, dels quals no tens cap obligació d’haver-ne sentit parlar abans, més l’afegitó dels polítics que es disputaven el terreny de joc de la república en un ja llunyà any 1980. França deu de ser l’únic país del món on els seus intel·lectuals ocupen titulars de diaris i esdevenen celebritats mediàtiques; però reconegueu que és problemàtic exportar a altres països un guió on apareixen, amb ben poca didàctica, gent com Michel Foucault, Louis Althusser, Jack Lang, Julia Kristeva, Jacques Derrida o Hélène Cixous. Com ho és fer la clau de la trama una setena funció «perduda» del llenguatge, que s'afegiria a les sis que Roman Jakobson va descriure.
Els episodis fulletonescos es succeeixen a les conteses retòriques i els debats acadèmics, mentre una colla de personatges de la vida real mostren el seu aspecte més ridícul. Binet, sense cap mania, manipula les biografies dels seus compatriotes fins a límits que m'han produït una certa incomoditat. No endebades la publicació de la novel·la va ser acollida amb divisió d'opinions al país veí.
Per cobrir-se les espatlles, l'autor subratlla el caràcter literari del llibre i n'accentua les costures. Així fa preguntar-se al seu protagonista si hi ha alguna manera de saber si som o no personatges de ficció. O se'n riu de l'actual corrent de redacció de novel·les a cop de Wikipedia.
Laurent Binet demostra que encara conserva bona mà per dosificar els clímax i ens descobreix la seva faceta d'humorista; però em pregunto a qui pot anar destinada aquesta broma. A casa nostra, i més enllà de l'àmbit acadèmic, em temo que "La setena funció del llenguatge" ha de perdre gran part de la seva eficàcia.
Cert que la novel·la parteix d’un fet històric indiscutible: el 25 de febrer de 1980 el reputat semiòleg Roland Barthes és atropellat per la furgoneta d’una bugaderia i, a conseqüència de les ferides, acaba morint a l’hospital de la Pitié-Salpêtrière el 26 de març següent. Amb aquestes dades concretes a la mà, Binet comença a fantasiejar i elabora al seu entorn una trama rocambolesca que oscil·la entre la plausibilitat i el deliri. Per exemple, se’ns informa que Barthes acabava de dinar amb François Miterrand, l’etern candidat a la presidència de la République, i que el citat accident potser no era tal i una mà a l’ombra va ordenar la desaparició de Barthes. El president Giscard d’Estaing posa el comissari Bayard a investigar les circumstàncies de la mort del semiòleg i, com que el policia és un absolut ignorant en matèries de lingüística i semàntica (i qui no?), busca l’assessorament del jove professor universitari Simon Herzog. Tots dos formen una parella detectivesca i literària tirant a impossible, més Mortadelo i Filemón, que no pas Quixot i Sancho; però no és en tot cas un dels estirabots més greus del llibre.
En la seva condició de «thriller» cultivat, «La setena funció del llenguatge» evita qualsevol relació amb les farinetes indigestes de Dan Brown i mira d’apropar-se de totes les maneres possibles a l’ultra-erudit «El nom de la rosa» d’Umberto Eco, qui esdevé efectivament un dels coprotagonistes principals. El problema és que el seu marc de referència el constitueixen una colla d’intel·lectuals francesos, dels quals no tens cap obligació d’haver-ne sentit parlar abans, més l’afegitó dels polítics que es disputaven el terreny de joc de la república en un ja llunyà any 1980. França deu de ser l’únic país del món on els seus intel·lectuals ocupen titulars de diaris i esdevenen celebritats mediàtiques; però reconegueu que és problemàtic exportar a altres països un guió on apareixen, amb ben poca didàctica, gent com Michel Foucault, Louis Althusser, Jack Lang, Julia Kristeva, Jacques Derrida o Hélène Cixous. Com ho és fer la clau de la trama una setena funció «perduda» del llenguatge, que s'afegiria a les sis que Roman Jakobson va descriure.
Els episodis fulletonescos es succeeixen a les conteses retòriques i els debats acadèmics, mentre una colla de personatges de la vida real mostren el seu aspecte més ridícul. Binet, sense cap mania, manipula les biografies dels seus compatriotes fins a límits que m'han produït una certa incomoditat. No endebades la publicació de la novel·la va ser acollida amb divisió d'opinions al país veí.
Per cobrir-se les espatlles, l'autor subratlla el caràcter literari del llibre i n'accentua les costures. Així fa preguntar-se al seu protagonista si hi ha alguna manera de saber si som o no personatges de ficció. O se'n riu de l'actual corrent de redacció de novel·les a cop de Wikipedia.
Laurent Binet demostra que encara conserva bona mà per dosificar els clímax i ens descobreix la seva faceta d'humorista; però em pregunto a qui pot anar destinada aquesta broma. A casa nostra, i més enllà de l'àmbit acadèmic, em temo que "La setena funció del llenguatge" ha de perdre gran part de la seva eficàcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada