Encara vivim al castell

La feliç conjunció del títol escollit al club de lectura del mes de desembre amb la seva publicació en català (a l’Altra Editorial i en traducció de Martí Sales) m’ha fet retornar a «Sempre hem viscut al castell» de Shirley Jackson, una relectura que no ha suposat cap disminució en l’admiració que tinc per aquest llibre des de fa quatre anys. Fins i tot gosaria qualificar-lo d’obra mestra, començant pel banal motiu de les seves moderades dimensions.

I és que, si se’m permet la «boutade», la possibilitat que un llibre sigui una obra mestra disminueix proporcionalment a mesura que augmenten les seves pàgines. Per pura qüestió estadística, en una novel·la de vuit-centes pàgines és més fàcil espifiar-la que en una de cent. Penso en «La Prisonnière» (considerant el cicle complet de Proust com una sola obra), en els tecnicismes baleners de «Moby Dick», en els capítols narrats per Esther Summerson a «Bleak House» de Dickens o en les reflexions sobre el sentit de la Història a «Guerra i Pau». Al seu costat, cal admirar l’indefallible muscle narratiu de peces més breus com el «Bartleby» de Melville, «The Turn of the Screw» de James, «Pale Fire» de Nabokov o «Mestres Antics» de Bernhard.

I també aquest inclassificable «Sempre hem viscut al castell» que defuig qualsevol adscripció genèrica, encara que sembli jugar a cartes tan desaparellades com la novel·la gòtica, el misteri detectivesc o el conte de fades contemporani. Durant el debat en el club de lectura, he percebut com repetidament s’hi buscaven significats ocults en el text (la narradora és morta, el cosí Charles és un fantasma, les protagonistes patiren agressions sexuals per part del pare en la seva infantesa…) Quant de mal han fet M. Night Shyamalan i tots aquests relats misteriosos amb obligada sorpresa final!

Jo, en canvi, sóc partidari d’una lectura al peu de la lletra, més que suficient per revelar l’inefable encant d’aquest llibre on els nostres prejudicis són dinamitats una vegada i una altra. I on les fràgils víctimes potencials esdevenen les triomfadores finals. Quina avant-avant penúltima gran frase la següent:

—Pobres forasters —vaig dir—. Tenen tant a témer.

Hi ha a «Sempre hem viscut al castell» moltes expectatives frustrades i un ferotge humor negre que se’m va mig escapar a la primera lectura. El segon capítol és digne d’estudi en escoles d’escriptura «Urbi et Orbe» per la seva intel·ligent solvència: l’esdeveniment central del relat ens l’expliquen a través de la visió excèntrica i mòrbida de l’oncle Julian, davant de l’horror de la veïna tafanera i la prudència de la visitant més veterana. Tot plegat és tan informatiu com d’una comicitat extrema.

Sempre em sento insuficient i estult d’expressió davant d’un llibre que adoro. Així que, quatre anys després del 10 de desembre de 2012, em limitaré a repetir que cal llegir la Jackson per eixamplar horitzons, com si us hi anés la vida. I no dubto que amb ella la vida comença a anar en sèrio. Tots els membres del club, amb rara unanimitat i entusiasme prop de la forasenyamenta, estaríem disposats a subscriure-ho.