El modista Tom Ford havia debutat de forma molt prometedora en la direcció cinematogràfica amb «A Single Man» (2009), adaptació estilitzada d’una punyent novel·la de Christopher Isherwood. No ha estat fins aquest 2016 que ha reincidit amb un segon film, també una adaptació literària, ara «Tony and Susan» d’Austin Wright, sota el títol de «Nocturnal Animals».
La seva trama té la particularitat de contenir una història inserida dins d’una altra. En el marc extern del relat Susan Morrow (Amy Adams), una rica galerista de Los Angeles, rep l’original d’una novel·la («Nocturnal Animals») escrita pel seu primer marit Edward Sheffield (Jake Gyllenhaal), del que fa dinou anys que està separada. La pel·lícula visualitza l’argument de la novel·la, en la qual un pacífic pare de família (de nou Jake Gyllenhaal) pateix un viatge de malson per la nit texana en companyia de la dona i la filla adolescent. Aquest relat violent i aspre va alternant-se amb imatges de Susan llegint i dels records sobre la seva relació amb Sheffield que li desvetlla la lectura.
Ford, com ja va fer en el seu debut, treballa amb materials de luxe d’aquells que una bona bitlletera pot aconseguir sense problema: excel·lent fotografia de Seamus McGarvey, banda sonora intrusiva però fàcil de recordar d’Abel Korzeniowski, un repartiment ple de primeres figures que es pot permetre dilapidar un tal Michael Sheen amb un parell de frases, i un disseny artístic i de vestuari que cal atribuir al propi director i factòtum. Indubtablement a Ford li surten unes pel·lícules tan calculades com boniques, fins i tot quan no ho haurien de ser tant (la novel·la dins de la pel·lícula).
El sofisticat artefacte narratiu suggereix que el llibre que ha escrit Edward ha de presentar ecos del seu fallit matrimoni amb Susan, tot i que la connexió entre l’un i l’altre sembla més aviat fugissera pels indicis que se’ns mostren. El dos (o tres) fils del guió no acaben de quallar de forma satisfactòria, apunten sovint a una mesquina revenja (no la més elevada de les motivacions), i el personatge de Susan (una altra pobra noia rica) no convida a cap simpatia.
Gyllenhaal i Adams —intèrprets als que venero—, han estat millor en moltes altres pel·lícules i Adams en especial, com a burgesa amarada en tedi i segones oportunitats, aquí només li cal fer carones i enfundar-se en models exclusius dissenyats pel director (el que no em sembla del tot meritori). Michael Shannon, com a detectiu que investiga el cas, fa una composició de les seves que ja val el preu de l’entrada. Aaron Taylor-Johnson defensa de forma admirable un paper de criminal absolutament quotidià i creïble. I què dir de Laura Linney? Només té una escena, però se la berena sense necessitat d’acabar-la amb un rot.
En algun racó remot de la seva ànima, «Nocturnal Animals» intenta dir alguna cosa interessant, i el seu pinyol de violència texana és infinitament millor que les planes de VOGUE que l’envolten.
La seva trama té la particularitat de contenir una història inserida dins d’una altra. En el marc extern del relat Susan Morrow (Amy Adams), una rica galerista de Los Angeles, rep l’original d’una novel·la («Nocturnal Animals») escrita pel seu primer marit Edward Sheffield (Jake Gyllenhaal), del que fa dinou anys que està separada. La pel·lícula visualitza l’argument de la novel·la, en la qual un pacífic pare de família (de nou Jake Gyllenhaal) pateix un viatge de malson per la nit texana en companyia de la dona i la filla adolescent. Aquest relat violent i aspre va alternant-se amb imatges de Susan llegint i dels records sobre la seva relació amb Sheffield que li desvetlla la lectura.
Ford, com ja va fer en el seu debut, treballa amb materials de luxe d’aquells que una bona bitlletera pot aconseguir sense problema: excel·lent fotografia de Seamus McGarvey, banda sonora intrusiva però fàcil de recordar d’Abel Korzeniowski, un repartiment ple de primeres figures que es pot permetre dilapidar un tal Michael Sheen amb un parell de frases, i un disseny artístic i de vestuari que cal atribuir al propi director i factòtum. Indubtablement a Ford li surten unes pel·lícules tan calculades com boniques, fins i tot quan no ho haurien de ser tant (la novel·la dins de la pel·lícula).
El sofisticat artefacte narratiu suggereix que el llibre que ha escrit Edward ha de presentar ecos del seu fallit matrimoni amb Susan, tot i que la connexió entre l’un i l’altre sembla més aviat fugissera pels indicis que se’ns mostren. El dos (o tres) fils del guió no acaben de quallar de forma satisfactòria, apunten sovint a una mesquina revenja (no la més elevada de les motivacions), i el personatge de Susan (una altra pobra noia rica) no convida a cap simpatia.
Gyllenhaal i Adams —intèrprets als que venero—, han estat millor en moltes altres pel·lícules i Adams en especial, com a burgesa amarada en tedi i segones oportunitats, aquí només li cal fer carones i enfundar-se en models exclusius dissenyats pel director (el que no em sembla del tot meritori). Michael Shannon, com a detectiu que investiga el cas, fa una composició de les seves que ja val el preu de l’entrada. Aaron Taylor-Johnson defensa de forma admirable un paper de criminal absolutament quotidià i creïble. I què dir de Laura Linney? Només té una escena, però se la berena sense necessitat d’acabar-la amb un rot.
En algun racó remot de la seva ànima, «Nocturnal Animals» intenta dir alguna cosa interessant, i el seu pinyol de violència texana és infinitament millor que les planes de VOGUE que l’envolten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada