Les galàxies de la guerra

Davant de la immensa tradició popular entorn del folklore de «Star Wars», només hi caben tres actituds: la ignorància absoluta (de la qual no ens ocuparem, encara que superi les altres dues actituds en el terreny estadístic), el fanatisme acrític i erudit (que ja va molt ben servit arreu de la xarxa) i el seguiment reticent dels que prenem una certa distància, que em representa molt millor. A aquestes altures del partit, davant de l’aparició d’un nou producte de la saga, només hi caben dues certeses: que s’intentarà satisfer els fans amb llagoteria repugnant i que miraran de treure’n els quartos de totes les formes possibles. Per tant, davant de l’estrena d’aquest «Rogue One» de Gareth Edwards, no em posaré gaire exquisit i hauré de concedir que és força decent.

El film, plantejat com a títol independent de la sèrie, il·lustra uns fets que ja s’anunciaven al principi de la primera «Star Wars»: el robament per part de l’exèrcit rebel dels plànols de l’Estrella de la Mort, el descomunal satèl·lit capaç de destruir planetes sencers. De fet la connexió és tan neta que «Rogue One» conclou minuts abans que comenci «Star Wars». Afortunadament és un història autoconclusiva i que no tindrà seqüeles, el que sempre afegeix una satisfactòria sensació de completesa.

Publicitat com el títol que posa l’accent en el «wars» de «Star Wars», es tracta efectivament d’una bona mostra de cinema bèl·lic, escrit sota el patró de clàssics com «Dotze del patíbul»: la formació d’un esquadró d’arreplegats destinats a acomplir una missió tan impossible com suïcida. Com correspon al gènere, predomina la violència, la brutícia, la foscor i la viril camaraderia (encara que la principal protagonista sigui femella), mentre que l’humor resulta quasi absent. Sota aquests paràmetres, la mitja hora final és sensacional i més, del millor de la temporada, amb una batalla espacial que és pura «Space Opera», una vibrant escaramussa de guerrilles a nivell de platja, i un desafiament personal a la vora del precipici, per afegir una mica d’escala humana.

«Rogue One» amaga en el seu decurs altres moments d’efervescència, com ho és la presentació dels personatges de Chirrut Îmwe i Baze Malbus a través d’una exhibició d’arts marcials ben divertida. També dissenya una de les millors col·leccions d’ambients planetaris de tota la sèrie i dóna molt bé la idea de dimensions descomunals (literalment galàctiques) que la recent «The Force Awakens» semblava negar.

En el costat negatiu, una mitja hora inicial en la qual el guió circula com una cabra sense esquella, d’un planeta al següent, sense propòsit conegut. Tampoc no ajuden uns personatges pels quals no arribes a sentir gran interès. Felicity Jones, que sé que pot actuar bé, no ha estat escollida pels Cels per fer l’heroïna d’acció (com sí que ho era la Daisy Ridley, de «The Force Awakens»); mentre que Diego Luna queda tou i menys ambiguament moral del que voldria. Posat a escollir, firmo per Riz Ahmed, que treu petroli d’un paper de merda (de pilot renegat). O per Ben Mendelsohn, un dolent d’escala funcionarial.

L’estaca final la clava una tecnologia que es pot permetre (amb l’aquiescència familiar dels hereus) la resurrecció de certs morts. Com Peter Cushing, Grand Moff Tarkin el 77, que va abandonar el món dels vius l’any 94. Aquí ens el vivifiquen de nou, per via digital, com també passa amb la princessa Leia, cosa que avui no convida precisament a bromes.

Encara amb aquestes pedres a les sabates, "Rogue One" es pot classificar entre el bo i millor de la saga. Sospito que els fans n'hauran quedat satisfets.