El vestigi més monumental del passat romà de Bordeus és l’anomenat tradicionalment «Palais Gallien», encara que no es tracta d’un palau sinó de l’antic amfiteatre. Encara que alguna explicació etimològica vol atribuir-lo a l’emperador Gal·liè (218 - 268), és amb tota probabilitat anterior al segle III. L’edifici original mesurava 132 metres de llargada, 111 metres d’amplada i 25 metres d’alçada, amb una capacitat de fins a 22.000 espectadors.
Presumiblement va patir un incendi a finals dels segle III i fou abandonat. Consta que a principis del segle XVII encara es conservaven les seves entrades axials així com la quarta part de les grades. Després d’esdevenir refugi de malfactors i deixalleria municipal, durant la Revolució el terreny fou venut per parcel·les. Finalment l’any 1800 el ministre de l’interior Lucien Bonaparte ordenà que s’aturés la degradació de l’edifici. Les minses restes que encara es poden contemplar avui foren declarades monument històric protegit l’any 1911.
Davant d’una història penosa, però per altra banda molt habitual en tanta arquitectura que hem heretat de l’antigor, cal preguntar-se perquè la gent solia ser tan poc respectuosa amb el llegat dels seu pares i perquè tot d’una vam canviar el xip i ara estem disposats a defensar tot el que faci pudor a caducitat, fins i tot la integritat de la darrera xemeneia erecta, testimoni de la revolució industrial, però ben anodina com a peça arquitectònica.
Presumiblement va patir un incendi a finals dels segle III i fou abandonat. Consta que a principis del segle XVII encara es conservaven les seves entrades axials així com la quarta part de les grades. Després d’esdevenir refugi de malfactors i deixalleria municipal, durant la Revolució el terreny fou venut per parcel·les. Finalment l’any 1800 el ministre de l’interior Lucien Bonaparte ordenà que s’aturés la degradació de l’edifici. Les minses restes que encara es poden contemplar avui foren declarades monument històric protegit l’any 1911.
Davant d’una història penosa, però per altra banda molt habitual en tanta arquitectura que hem heretat de l’antigor, cal preguntar-se perquè la gent solia ser tan poc respectuosa amb el llegat dels seu pares i perquè tot d’una vam canviar el xip i ara estem disposats a defensar tot el que faci pudor a caducitat, fins i tot la integritat de la darrera xemeneia erecta, testimoni de la revolució industrial, però ben anodina com a peça arquitectònica.
En un exercici d’història-ficció bastant gratuït m’agradaria imaginar els nostres avantpassats contemplant amb clarividència les possibilitats turístiques futures del patrimoni i, actuant en conseqüència, ben disposats a la preservació dels grans monuments. Salvaríem així el robatori dels marbres del Coliseu, el saqueig de la Gran Piràmide o (en to una mica menor) la demolició d’algunes finques modernistes a l’Eixample.
Però, com que ens hem de conformar amb la política dels fets consumats, agrairé a la divinitat que pertoqui que encara quedi dempeus tanta pedra sobre pedra, tant aroma de Roma. Ja és ben veritat que els bens escassos emocionen.
Però, com que ens hem de conformar amb la política dels fets consumats, agrairé a la divinitat que pertoqui que encara quedi dempeus tanta pedra sobre pedra, tant aroma de Roma. Ja és ben veritat que els bens escassos emocionen.
Suposo que la teva pregunta sobre el nul respecte pel llegat dels avantpassats en temps reculats és retòrica. De tota manera, la resposta és que un munt de pedres encara que estiguin artísticament ben ordenades són un munt de pedres útils per construir un sostre o el nou llegat dels poderosos de cada època. La consciència del valor d'aquestes pedres ve del romanticisme. M'agraden el quadres en què les ruïnes formen part del paisatge i no expliquen res més que el pas del temps. Sovint, les restes menys monumentalitzades són les que més m'agraden; aquelles que queden integrades en el paisatge i que no pretenen explicar res. De Roma, per exemple, m'encanta la Via del Portico d'Ottavia, amb aquell aroma del gueto del qual només en queda aquest carrer, però sobretot pel pòrtic encastat entre edificis i el teatre de Marcel mig ocult al fons del carrer.
ResponEliminaSí, sí, la pregunta era retòrica, però que bonic seria si tot aquell patrimoni s'hagués preservat.
EliminaSens dubte, Allau!
Elimina