Estrelles i alta cultura

Fa poc m’he adonat d’un fet, que pot ser trivial o rellevant, segons els ulls de la mirada amb el que el contemplem. Em refereixo al molt divers sistema de valoració que regeix a l’hora de jutjar les activitats creatives de l’ésser humà. El cinema, des dels seus inicis l’art popular per excel·lència, sempre s’ha guiat pel recompte d’estrelletes: ho feien a Fotogramas i ho fan a La Vanguardia per premiar les millors estrenes de la setmana. I també a Cinemanía o The Guardian; tot plegat inspirat per les estrelles Michelin de la guia homònima. Perquè la gastronomia (en el fons) no és alta cultura, i la podem despatxar amb un trist repartiment de premis menors.

I quan no són estrelles s’utilitza algun altre tipus de valoració numèrica o un percentatge. Amb els discos, especialment els de música no clàssica, també són habituals les crítiques amb resum quantitatiu. Amb el teatre en canvi ens la solen escatimar, igual que passa amb recitals, concerts i òperes. I on ja és impensable trobar-ho és en la crítica de llibres, diguem-ne professional, que es pot llegir al Culturas o el Babelia. Sembla que, quan més elevada és la consideració d’un art, més rebecs som a jutjar les obres mitjançant una xifra, com si fos una ofensa a la seva suposada complexitat. Només en la democratització de les xarxes, a les webs que es dediquen a vendre llibres, es permet puntuar als lectors per extreure’n la mitjana, el que permet mesurar no tant la qualitat de l’obra com el grau de satisfacció que provoca, el que és una mica diferent.

Més enllà d’un vestigi elitista que considera que una novel·la de Javier Cercas o una sonata de Beethoven es troba en un nivell superior al d’una pel·lícula d’Ang Lee o una cançó de Mina, no se m’acut cap altra explicació.