Matrimoni d’inconveniència

«Loving» de Jeff Nichols il·lustra la història ben real de Richard i Mildred Loving, ell de raça blanca i ella negra, que després de casar-se a Washington DC són perseguits per la justícia del seu estat natal de Virgínia, on estaven prohibits els matrimonis interracials. El cas judicial, que la parella impulsà amb no gaire entusiasme, acabaria significant l’eliminació de les lleis contra el mestissatge a tots els Estats Units, un episodi recent de la història del racisme americà que per descomptat calia explicar. El problema és que la peripècia de tot aquest procés, va durar més de nou anys i estava mancada de qualsevol força dramàtica. Nichols, director i guionista, podria haver optat per ficcionalitzar la persecució que pateix el matrimoni i abocar-se en el melodrama d’esgarips i gestos de cara a la galeria. Per fortuna ha decidit respectar la memòria dels seus protagonistes i ser fidel als esdeveniments, encara que amb això li quedi un film amb poca trempera.

D’això en resulta una pel·lícula «bonica», bucòlica i gairebé contemplativa sobre els plaers senzills de la vida familiar de la classe obrera. Mildred i Richard, tal com en els presenta «Loving», no tenien cap afany protagonista i només desitjaven (molt raonablement) que els deixessin tranquils en els seus quefers domèstics. Com que el film no abandona gairebé mai el punt de vista de la parella (i ens escatima les sempre lluïdes escenes de tribunals), les dues hores que dura la funció acaben sent una mica punitives i traeixen en certa manera la seva funció didàctica.

De fet, detalls tan importants com l’any en el qual s’inicia el relat (1958) o l’estat on viuen els protagonistes (Virgínia) no es revela fins ben entrada la primera mitja hora. Tampoc el pas del temps, des del moment del casament fins a la sentència final, és tractat amb prou competència per entendre que estem parlant de nou anys. «Loving» escull l’intimisme per damunt de l’èpica i se salva perquè compta amb dos actors que aquí estan sensacionals. Ruth Negga, d’origen entre abissini i irlandès, té un d’aquests rostres que enamoren la càmera, i és capaç de deixar traslluir emocions profundes amb imperceptibles canvis d’expressió. Joel Edgerton, que ha de fer d’home simple i una mica estòlid, ho té més difícil per convèncer-nos de la seva actuació, però quan arriba el moment traspua decència bàsica, com no ho vèiem des de Gary Cooper.

Només puc recomanar aquest film als amants de les bones (i discretes) interpretacions i a totes les ànimes de bona voluntat a qui agrada envoltar-se de gent que viu la seva vida sense necessitat d’emprenyar els altres.