Increïble però cert

Proto-sopranos

Acabem de veure la primera temporada de la sèrie de Netflix «Narcos» que, sense ser perfecta, és absolutament fascinant. En aquesta primera tanda narra l’ascendència del senyor de la droga Pablo Escobar, tot utilitzant l’inusual format del documental dramatitzat i, encara que es prengui algunes llicències (com adverteix un rètol al principi de cada capítol), els fets que es mostren són bàsicament reals, com confirmarà una superficial visita a la Wikipedia. I és aquest fet de ser verídics el que els converteix en doblement sorprenents. No em val però l’excusa del realisme màgic colombià, que «Narcos» cita explícitament, perquè aquí no es presència cap màgia, si no situacions de pur surrealisme.

La trama s’inicia a finals dels anys 70, temps que vistos ara semblen innocents, quan la droga no era considerada encara una amenaça i els controls de seguretat en els aeroports eren impensables. Xoca contemplar com els traficants viatjaven a Estats Units en vols regulars amb quilos de cocaïna a les butxaques. Pablo Escobar comença la seva carrera delictiva com a importador il·legal d’electrodomèstics, però associat amb un químic xilè vira al negoci més lucratiu de la producció i distribució de cocaïna. Per protegir-se dels atacs de la guerrilla comunista aviat organitzarà el càrtel de Medellín i començarà a conrear somnis no tan delirants com el d’esdevenir president de la república.

Paral·lelament es mostren també les reaccions del govern americà i les seves agències (DEA, FBI, CIA…) davant d’aquest puixant fenomen que els hi representa una immensa sagnia de dòlars. Curiosament, l’administració Reagan apareix molt més interessada a combatre la guerrilla comunista que no pas la droga, de la qual minusvalorarà els seus efectes fins que sigui massa tard. Afegiu a l’equació el govern colombià, els seus mitjans de comunicació, el seu exèrcit, la seva polícia… I els càrtels rivals, és clar.

Per descriure aquesta complexa situació, «Narcos» tira d’un recurs tan barat com eficaç: una veu en off que ens ho explica tot de forma planera i fins i tot didàctica. Sens dubte és una manera immillorable de fer història contemporània adreçada als alumnes de batxillerat (i als espectadors que no ens agrada sentir-nos totxos); però tot el que es guanya en claredat es perd en profunditat dramàtica dels personatges. Cal dir que la citada veu en off pertany a un agent de la DEA, un tal Steve Murphy, un rol infraescrit a qui dóna cos el poc carismàtic Boyd Holbrook.

De fet, tots els actors de la part nord-americana de la història, resulten grisos fins al punt de la indiferència, com extrets d’unes restes de saldo post-rebaixes, amb la sola excepció del mexicà Pedro Pascal, les virtuts del qual ja havíem tastat a «Joc de trons». Per contra, els personatges latino-americans, són defensats per alguns dels intèrprets més insignes del continent, cosa que sempre és un plus. Com que la sèrie ha estat pensada pels ianquis, la puresa dels accents no importa gaire. Així, mentre hi ha personatges encarnats per individus originaris del mateix país on se suposa que han nascut, com el xilè Luis Gnecco o el colombià Juan Pablo Raba; abunden les transmigracions anòmales. Així es veuen en el destret d’interpretar colombians la xilena Paulina García (mare d’Escobar), la mexicana Paulina Gaitán (dona d’Escobar), l’argentí Alberto Amman (cap del càrtel de Cali) o el mexicà Bruno Bichir (advocat d’Escobar).

No sóc expert en dialectologia sud-americana, així que no us sabré dir quin actor o actriu imita millor l’idioma colombià. En tot cas, Wagner Moura, el brasiler que interpreta Escobar, demostra encomiables similituds físiques amb el personatge i convincents aptituds dramàtiques (en general), però el seu deix portuguès constitueix un motiu permanent d’irritació.

Malgrat tot «Narcos» (temporada 1) s’apanya molt bé a entretenir-nos, excitar-nos i (amb molt mala llet) fer-nos preguntar a quin coi de món hem escollit viure. Jo ja ho he decidit: penso emigrar sense discussió a la segona temporada de «Narcos».