Pessics de Shirley

Un cop llegides les seves dues novel·les més importants, «La maledicció de Hill House» i «Sempre hem viscut al castell», ambdues traduïdes per Martí Sales a l’Altra Editorial, qui vulgui aprofundir més en l’obra de Shirley Jackson i no domini l’anglès, s’haurà de conformar amb el molt recomanable «Cuentos escogidos» (minúscula, desembre de 2015, traducció de Paula Kuffer).

Tot sabent que la producció contística de Jackson és prou extensa, cal lamentar la brevetat del volum, amb 160 pàgines que emparen només vuit relats, més tres conferències d’interès molt variable. Els relats són tots ells excel·lents i alguns figuren amb ple dret al canon del conte americà del segle XX. Predomina una aire amenaçador i vagament sinistre en uns entorns absolutament quotidians; atmosferes que algú ha identificat amb la paranoia que es vivia durant la guerra freda. L’autora mostra sovint una malignitat trapella que castiga continuadament els seus protagonistes («El amante demoníaco», «Siete tipos de ambigüedad», «La muela»). D’altres vegades, una mica en l’estela de la Merricat de «Sempre hem viscut al castell», es juga amb la fructífera imaginació infantil («La bruja», «Charles» o encara «Después de usted, mi querido Alphonse», que conté una concisa vinyeta de prejudicis racials). «La noche en que todos tuvimos gripe» és l’únic representant d’un estil més amable en el que Jackson dibuixava escenes humorístiques de la vida domèstica, tot basant-se en la seva pròpia família.

Menció apart mereix «La lotería», el seu relat més famós: una idea d’una mala llet negríssima, ambientada en una Amèrica ideal, rural i bucòlica. Aparegut el 26 de juny de 1948 a The New Yorker, rebé d’immediat una reacció descomunal. Mentre que la crítica de seguida mostrà una consideració positiva, els lectors es confessaren perplexos i irritats a parts iguals fins a bombardejar la redacció de la revista amb una allau de cartes indignades. Precisament la conferència «Biografía de una historia» continguda en aquest volum, relata alguns detalls de l’escàndol que se’n seguí, incloent-hi el dels lectors que es prengueren el conte al peu de la lletra, com si parlés de fets reals. Aquí l’autora arriba a dir que, si les cartes rebudes havien de ser representatives del seu públic, més li valia deixar d’escriure.

Realment «La lotería» és un artefacte molt bèstia (no endebades va ser proscrit a Sud Àfrica) i és la culminació triomfal d’aquest «Cuentos escogidos». Les dues conferències restants, amb receptes per escriure ficció, són correctes però no imprescindibles. L’edició de «minúscula» és un bé, però un bé menor (o, si més no, millorable). Confio que quan l’Altra Editorial publiqui en català una selecció dels contes de la Jackson (perquè estic segur que caurà tard o d’hora) serà una mica més generosa. M’ofereixo des d’ara mateix per fer-ne la tria.