D’un dietari inexistent (4)

Impel·lit per la lectura de «Barcelona. Llibre dels passatges» de Jordi Carrión, pujo a Horta per conèixer el carrer d’Aiguafreda, via misteriosa que compleix totes les característiques del passatge, però que n’omet el nom. Dels seus trets fugissers en dóna testimoni un home panxut que em pregunta on és el carrer d’Aiguafreda, quan som al veí carrer de Granollers, ben interessant també, encara que menys pintoresc.

Per copsar-ne tot l’efecte, cal entrar al carrer d’Aiguafreda pel simulacre de carrer que es fa dir Franqueses, a tocar de la plaça de les Bugaderes d’Horta, esdevinguda infecte pàrquing. Al llindar, a nivell del terra, s’alça una barrera de rajoles verticals, potser una protecció en el cas de riuades en aquest barri d’orografia tan complicada. I davant meu, el prodigi d’aquest carrer singular, amb les cases entre rurals i menestrals a l’esquerra i els horts al davant. El paviment el formen rajoles de terrissa, abunden les plantes decoratives i una balustrada que travessa el carrer esdevé el seu tret arquitectònic més audaç. Descobreixo dos pous i un safareig, presències incòmodes a la gran ciutat.

Fujo cap a indrets més còmodes, encara que el barri sigui incapaç d’oferir-los. Hi ha molt traçat urbà complicat, i no tot el provoca l’enormitat del túnel de la Rovira (per cert, quina mena de senyora era la Rovira?, era l'Agustina?) El passatge Granollers és totalment esquizoide i el passatge Plana ha de batejar un dels carrers més estrets de Barcelona. Deixaré per a un proper episodi el descobriment de l’indret on els negres amb carret de supermercat van a deixar la seva ferralla.