La parada dels monstres

Possiblement no hi ha millor versió de King Kong, que la seva primera encarnació de 1933. La de Peter Jackson de 2005 no estava malament, encara que les seves més de tres hores de durada contenien molta palla, com no podia ser de cap altra manera. Arriba ara «Kong: Skull Island», un intent de reviure la franquícia que ha sigut inesperadament ben acollida, tant pel públic com per la crítica, i la veritat que no ho entenc. Ja em faig càrrec que d’una pel·lícula que va d’una illa acabada de descobrir, amb una fauna impossible i un goril·la tan alt com la torre Agbar, no pots demanar versemblança, però sí una mica de coherència i afecte pel material, que aquí m’ha semblat absent.

L’acció se situa a mitjans dels anys setanta, tot just acabada la guerra del Vietnam; potser perquè en l’actualitat es consideraria impossible que existissin illes encara per cartografiar. A les primeres escenes el funcionari governamental Bill Randa (John Goodman), aparentment dedicat a investigar fenòmens estranys, busca subvencions per endegar una expedició a la nebulosa Skull Island (o Illa Calavera). L’afable Goodman, fa pensar més aviat en el director d’un circ de puces i no ajuda gaire que es faci acompanyar per un jove geòleg (Corey Hawkins), que creu en la teoria de la Terra buida (i plena de dinosaures que van oblidar-se de l’extinció), ja proposada per institucions científiques tan imponents com són les novel·les de Jules Verne i la sèrie «Ice Age».

A l’excursió s’hi afegeix tot un contingent militar, encapçalat pel tinent coronel Preston Packard (Samuel L. Jackson), obsessionat per fer un paper més galdós que al Vietnam. Pel costat civil es contracta l’expert en rescats James Conrad (Tom Hiddleston), i també s’apunta la fotoperiodista Mason Weaver (Brie Larson) i una colla d’altres personatges que no em molestaré a precisar, perquè seran les primeres víctimes de la previsible massacre.

Així que el grup arriba a l’illa, comença a fer coses estúpides, com llençar bombes de napalm sobre la selva i posar la música a un volum molt alt. Calla, que això és el que passava a «Apocalypse Now!»: helicòpters, Vietnam, un viatge fluvial i Credence Clearwater Revival a la banda sonora; fins i tot uns personatges que es diuen Conrad i Marlow, per acabar d’establir la connexió amb «El cor de les tenebres».

Rebobinem, que això no és Coppola sinó un «blockbuster» d’efectes especials i poca cosa més. I, sí, cal reconèixer que el mico està ben parit, tot i que ens el presenten massa aviat i sense cap misteri. Les altres criatures que poblen l’illa, atempten qualsevol versemblança darwiniana, tot i que els cefalòpodes gegantins i els llangardaixos repulsius sempre han gaudit de gran requesta entre l’afició.

Malauradament, entre escena i escena protagonitzada per bitxos d’ordinador, hem d’aguantar el tedi d’uns personatges humans, arquetípics i plans, que podrien morir-se tranquil·lament esbudellats, sense que l’espectador alcés ni una cella. Jordan Vogt-Roberts dirigeix l’invent amb escassa implicació. No és d’estranyar, ja que el seu anterior (i primer) film, va ser l’intimista «The Kings of Summer», que ben poca cosa té a veure amb els goril·les.

No deixa d’indignar-me que talents com els de John Goodman, Brie Larson, Tom Hiddleston o Samuel L. Jackson es malbaratin en empreses tan fútils com aquesta (i encara hi podríeu afegir Toby Kebbell, Richard Jenkins (quina merda de paper!) o John Ortiz). Crec que només John C. Reilly, com a naufrag improbable, treu algun suc de la seva participació a la pel·lícula. I per això protagonitza els crèdits finals.

Us ho juro. De vegades intento anar al cinema amb una disposició oberta i idiota. Però sempre hi ha un idiota pitjor del que jo havia imaginat.