Hamlet, el fetus

La cita inicial de «Hamlet» ja ens hauria de posar sobre avís:

«Déu meu! Podria estar empresonat dintre la closca d'una nou i sentir-me rei d'un espai infinit, si no fos perquè tinc mals somnis».

Parlo de «Closca de nou» (o «Cáscara de nuez»), el darrer Ian McEwan, que Anagrama ha publicat en català i castellà (traduccions de Jordi Martín Lloret i Jaime Zulaika). I també el nostre objectiu de destrucció massiva al club de lectura. Des de les primeres línies ja sabem que l’improbable narrador és un fetus durant les últimes setmanes de l’embaràs i que la seva mare Trudy (Gertrudis) està conspirant amb el seu oncle Claude (Claudi) per eliminar el seu pare. El lector una mica informat s’adonarà de seguida que aquesta trama no és més que una actualització de la tragèdia de «Hamlet». La diferència principal és que el dubitatiu príncep és encara un «nasciturus» i el seu pare biològic apareix molt ple de vida.

La premissa és arriscada, però res que un gat vell com McEwan no pugui resoldre amb professionalitat. El seu principal error és intentar justificar els vastos coneixements que exhibeix el petit narrador, tasca enorme i impossible que el fa caure en nombroses contradiccions. Així, de vegades sembla que el fetus no té cap visió del món exterior, però després és capaç de descriure com van vestits els personatges i fins i tot el color de les ungles pintades de la seva mare. Potser el moment més absurd és quan, un cop nascut, veu una tovallola i (per ciència infusa) s’adona que és blava, «com el cel, el mar i la genciana!», s’exclama. L’autor hauria fet bé de jugar amb la premissa com un fet consumat, sense buscar-hi més explicacions.

McEwan desplega el seu estil habitual, analític i prolix, de vegades fregant la pedanteria, com quan el fetus es posa a parlar d’escansions mètriques i versos trocaics, o de la qualitat d’algunes vinyes franceses. Però quan comenta la sexualitat líquida del jovent actual o expressa la seva inquietud per la crisi de refugiats, més que el jove Hamlet, qui parla és un repatani McEwan amb ganes d’escriure un editorial periodístic.

Malgrat la sordidesa de la trama, la intriga sobre el seu desenllaç i alguns detalls pel que fa a la peculiar situació, de vegades inesperadament humorístics, fan que el llibre passi volant. Em quedarà però la pregunta de si no hauria estat millor deixar-ho en format de conte, encara que fos un conte llarg. Deixem-ho en un divertiment menor amb un títol encisador.