 |
| Rose Leslie |
Vam ser molts els vidus desconsolats, quan ens assabentàrem que «The Good Wife» («La bona esposa») arribava a la seva fi. Però vam ser vidus esperançats en igual nombre, quan se’ns informà que hi hauria una seqüela (o «spin-off», dit en castís), centrada en la figura de Diane Lockhart (Christine Baransky) i escrita igualment pels guionistes originals, Robert i Michelle King.
Es titula «The Good Fight», un títol no gaire evocador, i compta amb uns crèdits maximalistes (tot el contrari de «The Good Wife») que evoquen un serial sobre cavallers medievals, però malgrat tot es tracta d’un altre cavall guanyador. El punt de partida (i no us descobreixo res, perquè ha sigut àmpliament publicitat i perquè es ventila en els primers cinc minuts del primer capítol) és una enorme estafa piramidal que afecta els estalvis per la jubilació de Diane i força la seva sortida del seu antic bufet. També afecta la seva jove protegida Maia Rindell (Rose Leslie), la reputació de la qual s’ha enfonsat per ser la filla de l’autor del frau. Diane i Maia trobaran refugi en el bufet de Reddick, Boseman & Kolstad, una prestigiosa firma afroamericana especialitzada en casos de brutalitat policial, firma on per cert treballa la nostra vella coneguda Lucca Quinn (Cush Jumbo).
La fórmula és, si fa no fa, la mateixa de «The Good Wife»: un cas judicial per capítol, sovint centrat en qüestions d’indubtable actualitat (banc d’òvuls, ciberterrorisme, censura a les xarxes socials…), més una petita ració d’intrigues laborals i sentimentals. L’estafa perpetrada pel pare de Maia i les seves repercussions legals, econòmiques i personals formen l’espina dorsal que unifica tota la temporada (i que obren la porta a una continuació). Acostumats als generosos 22 capítols de la sèrie mare, els 10 capítols d’aquí es fan curts, el que no diria que sigui una mala cosa.
«The Good Fight» aposta decididament per les minories i els grups oprimits: predominen els personatges femenins i/o afroamericans, mentre que Maia representa un cas de lesbiana perfectament integrada. De Christine Baransky i Cush Jumbo ja sabíem que eren capaces de sostenir qualsevol intriga que els hi presentessin; per tant l’agradable sorpresa és Rose Leslie, a qui només coneixíem com la salvatge pèl-roja Ygritte de «Joc de trons» (efímer objecte del desig de Jon Snow), i que aquí demostra convicció, sensibilitat i una veu rasposa molt sexy.
Afortunadament pels sospitosos habituals, la nova sèrie comparteix univers amb l’anterior, de manera que no és anatema mencionar Alicia Florrick. I, encara millor, podeu esperar que molts dels jutges, advocats i clients que més us estimàveu del món d’Alicia, tornin a aparèixer aquí. De fet, un dels grans plaers de «The Good Fight» és retrobar tants personatges favorits d’ahir, d’avui, i de sempre. O sigui que ja no diré res més al respecte.
Cal dir també que les mencions a la presidència de Donald Trump, presents des del primer segon, i sovint transcendents a les diverses trames, donen a la sèrie un sentit d’urgència que li escau. Amb tots els matisos que hi vulgueu contraposar, els admiradors de «The Good Wife» no haurien de deixar escapar aquest no tan petit tresor.
Es titula «The Good Fight», un títol no gaire evocador, i compta amb uns crèdits maximalistes (tot el contrari de «The Good Wife») que evoquen un serial sobre cavallers medievals, però malgrat tot es tracta d’un altre cavall guanyador. El punt de partida (i no us descobreixo res, perquè ha sigut àmpliament publicitat i perquè es ventila en els primers cinc minuts del primer capítol) és una enorme estafa piramidal que afecta els estalvis per la jubilació de Diane i força la seva sortida del seu antic bufet. També afecta la seva jove protegida Maia Rindell (Rose Leslie), la reputació de la qual s’ha enfonsat per ser la filla de l’autor del frau. Diane i Maia trobaran refugi en el bufet de Reddick, Boseman & Kolstad, una prestigiosa firma afroamericana especialitzada en casos de brutalitat policial, firma on per cert treballa la nostra vella coneguda Lucca Quinn (Cush Jumbo).
La fórmula és, si fa no fa, la mateixa de «The Good Wife»: un cas judicial per capítol, sovint centrat en qüestions d’indubtable actualitat (banc d’òvuls, ciberterrorisme, censura a les xarxes socials…), més una petita ració d’intrigues laborals i sentimentals. L’estafa perpetrada pel pare de Maia i les seves repercussions legals, econòmiques i personals formen l’espina dorsal que unifica tota la temporada (i que obren la porta a una continuació). Acostumats als generosos 22 capítols de la sèrie mare, els 10 capítols d’aquí es fan curts, el que no diria que sigui una mala cosa.
«The Good Fight» aposta decididament per les minories i els grups oprimits: predominen els personatges femenins i/o afroamericans, mentre que Maia representa un cas de lesbiana perfectament integrada. De Christine Baransky i Cush Jumbo ja sabíem que eren capaces de sostenir qualsevol intriga que els hi presentessin; per tant l’agradable sorpresa és Rose Leslie, a qui només coneixíem com la salvatge pèl-roja Ygritte de «Joc de trons» (efímer objecte del desig de Jon Snow), i que aquí demostra convicció, sensibilitat i una veu rasposa molt sexy.
Afortunadament pels sospitosos habituals, la nova sèrie comparteix univers amb l’anterior, de manera que no és anatema mencionar Alicia Florrick. I, encara millor, podeu esperar que molts dels jutges, advocats i clients que més us estimàveu del món d’Alicia, tornin a aparèixer aquí. De fet, un dels grans plaers de «The Good Fight» és retrobar tants personatges favorits d’ahir, d’avui, i de sempre. O sigui que ja no diré res més al respecte.
Cal dir també que les mencions a la presidència de Donald Trump, presents des del primer segon, i sovint transcendents a les diverses trames, donen a la sèrie un sentit d’urgència que li escau. Amb tots els matisos que hi vulgueu contraposar, els admiradors de «The Good Wife» no haurien de deixar escapar aquest no tan petit tresor.
 |
| Baransky i Jumbo |
Tenint en compte que 'The Good Wife' és una de les sèries candidates que tenim a casa, després de sentir-vos a parlar tant bé a alguns de per aquí, he llegit el post amb interès, i t'agraeixo que no hagis donat massa informació al respecte, però que per contra sí que animis a veure-la, o a veure-les.
ResponEliminaEm permetràs, però, la petita correcció sobre la Rose Leslie i el personatge que l'ha fet (més) famosa, que a GoT es diu Ygritte, i no Hagrid, que vindria a ser, si no vaig errat, el paio gros i barbut de Harry Potter. I sense marxar gaire lluny, dir que li conec un altre paper a aquesta actriu, precisament en la sèrie de llarga durada que mirem ara, i que pot ser la que 'The good wife' succeeixi: Downton Abbey.
Gràcies per l'esmena, corregit. I sí, us animo molt a veure-les, començant per "Wife".
EliminaVista! Sí a tot. Crec que, fins i tot, m'ha agradat més que la sèrie mare.
ResponEliminaJo no et sabria dir, me les estimo totes dues, com al pare i la mare.
EliminaSegurament no té res a veure -o ves a saber- però l'inici d'aquesta sèrie sempre em recorda el final de Zabriskie Point, d'Antonioni. D'altra banda he de dir que t'ho compro tot, malgrat que el meu entusiasme davant aquestes sèries està una mica retingut. Potser si són menys capítols millorarà l'assumpte. És que l'Alicia al final m'embafava una mica. El Kresteva mola, per cert. M'agraden els dolents dolents, així odies millor.
ResponEliminaSí que recorda Zabriskie Point. I a mi 10 capítols se m'han fet curts.
EliminaPrimer vaig dir que no seguiria el spin off, però la veritat es que després d’un temps estic trobant a faltar els originals casos d’actualitat que marca de la casa de The Good Wife. Per si encara no estava convençut del tot, la confirmació imprecisa de retrobar secundaris recurrents m’encoratja encara més a provar aquest spin off. Si The Good Wife em va agradar, aquesta ha de ser aposta segura, no?
ResponEliminaSeguríssima!
Elimina