La història oficial

Amb 12 edicions a l’esquena (avui he vist que ja van per la 15) aquest Sant Jordi em va caure «Patria» de Fernando Aramburu (Tusquets, setembre de 2016), una voluminosa novel·la sobre el terrorisme d’ETA i les seves conseqüències a la vida quotidiana d’Euskadi, que ha concitat una rara i unànime aprovació per part de tota la crítica espanyola. A Catalunya s’ha alçat alguna veu discrepant (Patricia Gabancho) i sospito que al País Basc n’hi haurà hagut alguna altra. Queda clar que un llibre que ha sigut aplaudit per gent com Mariano Rajoy, José Antonio Zarzalejos, Iñaki Gabilondo i Mario Vargas Llosa i per mitjans d’un ampli espectre que abasta des de EL PAÍS fins ABC, no deu oferir una visió gaire subtil ni aprofundida del nacionalisme basc i sí una versió de la història que harmonitza bé amb l’espanyolisme. Quan el tractament d’una temàtica tan complexa com aquesta suscita una sanció tan positiva i universal, el lector caut faria bé de malfiar una mica i buscar-ne les possibles costures.

Cal dir d’entrada que la novel·la d’Aramburu està plantejada amb molta intel·ligència i eficàcia narrativa a partir d’una espinada simple però que permet trobar la complexitat en les seves ramificacions. En el centre hi ha dues dones, Miren i Bittori, amigues íntimes de tota la vida. Totes dues responen a l’arquetip (o al clixé) de la dona basca: eixutes, poc sentimentals, pragmàtiques, decidides, del morro fort, i pals de paller inescrutables de les seves respectives famílies. La seva amistat es fondrà instantàniament quan el marit de Bittori, un empresari transportista fet a si mateix, es trobi de ple al punt de mira d’ETA, mentre el fill de Miren (el dròpol Joxe Mari) s’incorpora a la banda armada.

Hi ha a «Patria» molts detalls que respiren veritat i bones observacions quasi antropològiques sobre la dinàmica interna de les societats petites. La seva voluntat d’explorar les conseqüències del terrorisme sembla bastant exhaustiva, amb personatges posicionats en un ample ventall de punts de vista. Trobo però en el seu cor una omissió difícil d’eludir i que la narració no es molesta a resoldre: ¿com és possible que dues amigues íntimes deixin de parlar-se així que el marit d’una d’elles pateix una campanya calumniosa? Aquí Aramburu peca de mandrós i maniqueu, perquè opta per la solució fàcil amb els dos personatges que haurien de ser més difícils de defensar: el terrorista Joxe Mari és una bèstia indocumentada, un assetjador violent ja des de petit, i la seva mare, una fanàtica sense sentiments ni més lleialtat que la de la sang.

A més, llegida des de Barcelona, amb la ignorància que imprimeix la distància, el que més m’ha sobtat és l’ús de l’eusquera com a possible llengua d’agressió (cosa de la qual els catalans som sovint acusats, sense ombra d’intenció). També estranya que en diàlegs suposadament en eusquera se’ns subratllin l’ús d’aquests subjuntius que agredeixen directament la llengua castellana. És incoherent, però cola. En quant a la presentació de l’homosexualitat d’un dels personatges, m’ha semblat tant i tant obliqua, que només ho he sabut atribuir a la púdica idiosincràsia basca.

Els capítols curts, el llenguatge col·loquial, que combina amb soltesa tercera i primera persones, alleugereixen la lectura. Les múltiples subtrames, que ens traslladen endavant i enrere en el temps, afegeixen picant a la lectura sense fer-la més confusa. Potser sí que de les sis-centes pàgines i escaig alguna s’hauria pogut ometre sense dany irreparable (especialment algunes de les que es refereixen a la vida sentimental dels fills).

«Patria» s’endrapa sense dificultat a la velocitat d’un best-seller, amb llagrimeta inclosa, però deixa un regust de durada més llarga. La seva viabilitat com a clàssic la mantinc en dubte permanent, malgrat aquest aplaudiment generalitzat però llunyà.