Musée des beaux-arts (o el que en queda)

Deixeu-me dir que per a mi aquest museu sempre ha tingut un caràcter mític des de una primera visita a principis dels anys 70; i tot a causa de la caiguda d’Ícar, pintada per Pieter Brueghel, una de les pintures que més m’agrada de tots els temps. Actualment el museu du el nom ridícul de «Musée Old Masters» i conté una col·lecció minvada, encabida en una baluerna d’edifici que reclama una posta al dia. Abunden els quadres absents: uns rètols informen del perill d’humitats, però quan els quadres pengen en plafons (i no en parets mestres o envans), les amenaces semblen més imaginades que reals.

Com que «La caiguda d’Ícar» us la sabeu de memòria, us hauré de presentar obres mestres alternatives. Com «El cens de Betlem», una d’aquelles escenes hivernals de Brueghel que tallen la respiració, encara que només sigui pel fred que infonen. La Sagrada Família, encara que ocupa una posició central, són uns personatges més de la bigarrada escena, que ni remotament fa pensar en la Història Sagrada. Bellíssima la teranyina de branques del gran arbre de l’esquerra amb un sol pansit que va de baixa. I com sempre en Brueghel el vailets són uns taps de bassa adorables.

Completament diferent és «La caiguda dels àngels rebels» de 1562, on Brueghel sembla jugar en la lliga del seu predecessor Hyeronimus Bosch. El subjecte, que ni tan sols crec que sigui bíblic, li permet al pintor un contrast entre la llum de la part superior i les tenebres on es precipiten uns àngels esdevinguts criatures aberrants per culpa de la seva rebel·lia. Aquests monstres delirants, quasi tots amb la panxa enlaire, semblen inspirats per una visita a les peixateries i les carnisseries del mercat.

Ja des del títol s’anuncia l’etiqueta dels Vells Mestres, o sigui que podeu esperar veure algun van der Weyden, Dirk Bouts, Hans Memling o Gerard David. Es tracta en molts casos d’obres mestres (o gairebé). En deixo una d’exemple, un martiri de Sant Sebastià de Memling, però en sabria trobar d’altres. També té una gran reputació el grotesc «El Rei beu» de Jacob Jordaens, que us estalviaré per la seva palesa vulgaritat.

En cap museu belga no hi poden faltar un munt de Rubens, i aquest no és l’excepció. Antoon van Dyck, que va viure sempre una mica a la seva ombra, té ocasió aquí de reivindicar el seu paper de retratista sobri i ben afinat. Segurament mai no serà el pintor favorit de ningú, però tampoc li sé trobar cap falta a aquest vell retratat, més aviat el contrari.

Una de les grans experiències de visitar un museu és topar-se amb un quadre arxi-conegut, quan menys t’ho esperes. Aquesta funció l’acompleix aquí «La Mort de Marat» de Jacques-Louis David que, apart de tenir valor d’icona, és una de les seves pintures que han suportat millor el pas de la història.