Malgrat la prolongada reputació de l’alemany Ralf Rothmann al seu país i el rètol de quarta edició que exhibeix a la faixa publicitària, «Morir en primavera» (Libros del Asteroide, 2016, traducció de Carles Andreu) no comença bé. O, millor dit, no comença bé per a mi, que de cap manera volia enfrontar-me a l’enèsima novel·la sobre la Segona Guerra Mundial a Alemanya, amb la seva coneguda ració de crueltat als camps d’extermini a càrrec de sàdics oficials nazis.
El llibre s’inicia amb un narrador intrigat davant del mutisme que interposa el seu pare pel que fa a les seves experiències durant la guerra. L’home, difunt prematur, a causa del seu ofici de miner a la conca del Ruhr, és interpel·lat endebades pel fill, quan el traspàs ja és imminent. L’única resposta del pare és un concís: «¿Para qué? ¿No te lo he contado ya? El escritor eres tú». El que ve a continuació tant podrien ser les vivències reals del pare, el resultat de les investigacions del fill o bé pura ficció imaginada.
Ens trobem a la primavera final de la guerra. El jove Walter Urban de disset anys treballa de munyidor de vaques a una granja del nord d’Alemanya, còmodament instal·lat entre el punt d’honor professional i les primeres disbauxes eròtiques. Juntament amb el seu camarada Fiete, és forçat a allistar-se a les SS, quan la derrota despunta a l’horitzó. En aquest temps de descompte serà essencial evitar trepitjar el front per tal de sobreviure. En Walter més o menys se’n sortirà il·lès, però no podrà estalviar-se una experiència traumàtica, que és el centre dramàtic de la novel·la.
I al seu voltant, totes aquelles coses que associem amb la guerra, amb totes les guerres: la fam, les bombes, la malaltia, el fang, el foc, la mort. Tot contemplat sense grandesa ni honor per uns joves soldats que tenen clara la desfeta i que l’únic que volen es retornar a la seva estroncada vida civil. Sense carregar les tintes en el dramatisme, amb concisió i quatre detalls ben posats, Rothmann aconsegueix arrodonir un llibre de pacifisme implícit, capaç de mostrar entre les seves escletxes fins i tot moments de bellesa.
Començat amb desgana, el llibre va sempre a més i acaba convencent. Molt recomanable.
El llibre s’inicia amb un narrador intrigat davant del mutisme que interposa el seu pare pel que fa a les seves experiències durant la guerra. L’home, difunt prematur, a causa del seu ofici de miner a la conca del Ruhr, és interpel·lat endebades pel fill, quan el traspàs ja és imminent. L’única resposta del pare és un concís: «¿Para qué? ¿No te lo he contado ya? El escritor eres tú». El que ve a continuació tant podrien ser les vivències reals del pare, el resultat de les investigacions del fill o bé pura ficció imaginada.
Ens trobem a la primavera final de la guerra. El jove Walter Urban de disset anys treballa de munyidor de vaques a una granja del nord d’Alemanya, còmodament instal·lat entre el punt d’honor professional i les primeres disbauxes eròtiques. Juntament amb el seu camarada Fiete, és forçat a allistar-se a les SS, quan la derrota despunta a l’horitzó. En aquest temps de descompte serà essencial evitar trepitjar el front per tal de sobreviure. En Walter més o menys se’n sortirà il·lès, però no podrà estalviar-se una experiència traumàtica, que és el centre dramàtic de la novel·la.
I al seu voltant, totes aquelles coses que associem amb la guerra, amb totes les guerres: la fam, les bombes, la malaltia, el fang, el foc, la mort. Tot contemplat sense grandesa ni honor per uns joves soldats que tenen clara la desfeta i que l’únic que volen es retornar a la seva estroncada vida civil. Sense carregar les tintes en el dramatisme, amb concisió i quatre detalls ben posats, Rothmann aconsegueix arrodonir un llibre de pacifisme implícit, capaç de mostrar entre les seves escletxes fins i tot moments de bellesa.
Començat amb desgana, el llibre va sempre a més i acaba convencent. Molt recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada