Vida d’hotel

L'hotel a Gant

Els hotels canvien, la vida continua; potser aviat tots ens allotjarem en alegres apartaments Airbnb, gairebé lliures d’impostos. De moment, encara puc relatar-vos experiències en hotels de tres estrelles al nord de Bèlgica i les tendències actuals dels seus serveis, una mica més enllà de l’alarmant uniformitat (a la baixa) del bufet de l’esmorzar.

Amb els hotels ha passat una mica com amb els viatges en avió, que amb la popularització dels desplaçaments turístics, aquelles cortesies que semblaven drets adquirits —com ara les begudes gratuïtes a bord—, han anat minvant o simplement han desaparegut. Ha succeït per exemple amb l’assortiment higiènic i cosmètic que es desplegava fastuosament vora el lavabo de la cambra de bany. Tot aquell bé de déu de productes que permetien tant la utilització «in situ» com la rapinya de «souvenirs» en forma de sabó nan, ha esdevingut exclusivament una solució d’emergència per oblidadissos. En les nostres últimes escapades més d’un cop ens hem vist obligats a sortir a comprar a l’asiàtic de la cantonada un «Sànex» format gimnàs.

I què diré de la decadència del minibar, de la qual Quim Monzó ha escrit amb gran precisió a «Taula i barra». Potser al principi va semblar una bona idea disposar a pocs metres del teu llit d’aigua fresca, begudes alcohòliques i altres productes fungibles; però aviat el personal s’afartà de pagar dosis homeopàtiques a preu de caviar. Els més legals, acabàrem buidant la nevera del seu contingut original, i l’omplírem amb aigües minerals adquirides a l’asiàtic de la cantonada. Els més trapelles (segons la llegenda urbana) es bevien el whisky i el substituïen per mostres de la pròpia orina. Com a conseqüència d’això, cada vegada és més difícil trobar un minibar ben assortit. Algunes neveres te les trobes directament buides i, el que és més trist, de vegades només et trobes el buit que ocupava la nevera, com boca sense dents. 

Però no ens centrem en el passat i mirem cap al futur, que ja és aquí. Per tant, un element important d’un hotel del segle XXI és la seva wi-fi. Vist com se les gasten els pirates informàtics, seria un inconscient si postulés un servei d’accés obert; però amb una contrasenya tipus 1234 em conformaria. La solució més freqüent passa per entrar el teu número d’habitació i el teu «family name». Deixant de banda errors de tecleig, tant per part del creador de la contrasenya com del seu usuari, el concepte de «family name» (prou ambigu quan s’hi barregen els noms de qui ha fet la reserva i qui mostra la targeta de crèdit de garantia, que poden ser diferents), queda doblement invalidat pel nostre sistema de cognoms tan racional, però tan incomprensible per a la majoria de la humanitat, que es fan un embolic amb el cognom patern i el matern. De manera que el més fàcil serà que el teu accés quedi invalidat al tercer tecleig erroni.

Un altre mal molt del segle XXI és aquest ecologisme d’aparador que tothom exhibeix, mentre la processó va per dins. Perquè a tots els banys dels hotels que visitareu trobareu un cavallet de cartolina que us dirà que rentar les tovalloles cada dia li costarà al planeta molts litres d’aigua i que, si voleu ser eco-guais, no deixeu les tovalloles per terra i pengeu-les darrera de la porta. Tu, pobre innocent, fas el que pots per rescatar el planeta d’una mort anunciada. Mentrestant, les cambreres de planta, com robots pre-programats passen dels teus missatges subliminars, i canvien les tovalloles cada dia. I el planeta, que el bombin.

Dies més tard, un cop a casa, reps un correu que sol·licita la teva puntuació sobre les satisfaccions obtingudes a l’hotel tan criticat unes línies més amunt. Et venen ganes d’engegar-los, però optes per un silenci com a resposta. Mai abans no havia sigut tan cansat exercir d’usuari.