(…) el diari és, de tot el que faig, la cosa a la qual jo dono més importància; més que a la meva carrera professional, que em permet de cobrar uns diners a fi de mes. Allà on sento que realment sóc jo, allà on em sembla que estic escrivint una cosa veritablement singular i per la qual valdria la pena de viure i fins i tot de morir, és en aquest diari.
Si en parlo honestament, he d’admetre que allò que em fa vibrar és el pensament que aquí estic deixant una cosa per la qual potser algun dia se’m donarà reconeixement; unes pàgines per les quals, fins i tot, pot ser que se’m descobreixi pòstumament com «un dels escriptors més grans de la meva època»…
Aquestes paraules sonen cada dia que passa una mica més premonitòries i probablement el temps els hi donarà la raó. Fa cosa de tres anys us parlava del trist cas de David Vilaseca i del seu diari fet novel·la que l’any 2007 va guanyar el premi Andròmina de Narrativa amb «L’aprenentatge de la solitud», un premi del qual gairebé ningú s’en va fer ressò, potser perquè passava fora de «casa nostra» i hi figuraven com a protagonistes molts homes fent sexe amb altres homes.
Ara, en aquest 2017 dels nostres pecats, la figura de Vilaseca ha sigut recuperada amb tots els honors gràcies a «l’altra editorial». «L’aprenentatge de la solitud» s’ha reeditat, al costat de l’ulterior diari inèdit «El nen ferit», en un volum que es titula de forma molt ferrateriana com «Els homes i els dies», que és el títol amb el que Vilaseca es refereix a la seva primera novel·la.
Malgrat el final relativament esperançador amb el que acabava «L’aprenentatge de la solitud», «El nen ferit» (que abasta els anys 2008 i 2009) no pot començar de forma més descoratjadora. David acaba d’aconseguir plaça fixa a la universitat, però es pren aquest plus de seguretat com un sinònim de fi de trajecte. El filòleg se sent vell i sense atractiu als 45 anys, sembla que els seus dies de sexe salvatge han quedat enrere. A més la novel·la en la qual havia dipositat tantes esperances, ha passat pràcticament desapercebuda, tot i haver rebut un conegut premi valencià.
Desproveït de vida social o sentimental, Vilaseca s’aboca a tafanejar pràctiques de sexe cada vegada més extremes a internet fins que, espantat dels seus propis impulsos, busca ajuda en un grup d’addictes sexuals i finalment retorna a la psicoanàlisi.
Tot i que aquest text mai no va ser revisat per a la seva publicació, es presenta plenament acabat i fins i tot més madurat que la seva obra editada. Retrobem l’autor analític, descarnat, neuròtic i implacable amb si mateix, sens dubte una fita de la literatura memorialística en català. El fet que el lector conegui d’entrada la tràgica fi de David Vilaseca, converteix la lectura d’«Els homes i els dies» en una experiència entre melangiosa i depriment, però absolutament necessària (per no dir imprescindible).
Ara, en aquest 2017 dels nostres pecats, la figura de Vilaseca ha sigut recuperada amb tots els honors gràcies a «l’altra editorial». «L’aprenentatge de la solitud» s’ha reeditat, al costat de l’ulterior diari inèdit «El nen ferit», en un volum que es titula de forma molt ferrateriana com «Els homes i els dies», que és el títol amb el que Vilaseca es refereix a la seva primera novel·la.
Malgrat el final relativament esperançador amb el que acabava «L’aprenentatge de la solitud», «El nen ferit» (que abasta els anys 2008 i 2009) no pot començar de forma més descoratjadora. David acaba d’aconseguir plaça fixa a la universitat, però es pren aquest plus de seguretat com un sinònim de fi de trajecte. El filòleg se sent vell i sense atractiu als 45 anys, sembla que els seus dies de sexe salvatge han quedat enrere. A més la novel·la en la qual havia dipositat tantes esperances, ha passat pràcticament desapercebuda, tot i haver rebut un conegut premi valencià.
Desproveït de vida social o sentimental, Vilaseca s’aboca a tafanejar pràctiques de sexe cada vegada més extremes a internet fins que, espantat dels seus propis impulsos, busca ajuda en un grup d’addictes sexuals i finalment retorna a la psicoanàlisi.
Tot i que aquest text mai no va ser revisat per a la seva publicació, es presenta plenament acabat i fins i tot més madurat que la seva obra editada. Retrobem l’autor analític, descarnat, neuròtic i implacable amb si mateix, sens dubte una fita de la literatura memorialística en català. El fet que el lector conegui d’entrada la tràgica fi de David Vilaseca, converteix la lectura d’«Els homes i els dies» en una experiència entre melangiosa i depriment, però absolutament necessària (per no dir imprescindible).
Cada dia descobrint gent interessant que, no sé el perquè, desconeixia. I el que em queda i mai podré abastar perquè el temps és cruelment fugaç. I ho dic sense melangia, assumit i punt.
ResponEliminaSí, Glòria, arriba un punt que et conformes a no poder llegir-ho tot.
Elimina