Rialles prohibides

Yo soy epañó

Una de les qüestions més discutides i candents en l’actualitat serà segurament la dels límits de la llibertat d’expressió, un dret que fins fa poc havia semblat sòlid a la nostra societat, però que es veu cada dia més i més amenaçat. I quan es parla de llibertat d’expressió, la prova del nou (o la seva última frontera) seria la dels límits de l’humor. Podem riure de tot o hi ha assumptes que són tabú? Jo estic convençut que no hi ha terreny vedat, si es troba l’enfocament encertat; i fins i tot quan l’acte resulta fallit, l’intent pot ser igualment revelador.

Posats a parlar de qüestions delicades, el terrorisme d’ETA seria un bon exemple pel que fa a aquest país que es diu España. Podem abordar-lo per la via de l’humor? Borja Cobeaga (Donosti, 1977) sembla pensar que sí. Ho va demostrar escrivint i dirigint la molt intel·ligent «Negociador» (2014), i ho torna a fer de forma més festiva amb «Fe de etarras», una pel·licula que ha dirigit, però que ha escrit Diego San José. La producció és de Netflix, en principi exclusiva pels seus clients, però divendres passat es va estrenar a una sala i quart de la Ciutat Comtal. La sala és el Verdi-Park, el quart, la primera sessió de Boliche.

La història de «Fe de etarras» és la d’un comando d’ETA, traslladat a Madrid en els moments de liquidació de la banda armada, que a l’espera d’unes ordres «de dalt» (que mai no acaben de materialitzar-se), veu trontollar les seves conviccions, mentre al seu voltant el nacionalisme espanyol marca el gran gol simbòlic del Mundial de Sud-Àfrica 2010.

La cosa funciona i es produeixen situacions realment divertides. Potser el guió no resulta tan ofensiu com hipotèticament podria ser, perquè els infeliços etarres de la pel·lícula apareixen com patètics perdedors plens d’humanitat i sense delictes de sang a les espatlles. Els actors, tots ells intèrprets consumats —Jesús Cámara, Julián López, Miren Ibarguren, Gorka Otxoa, Ramón Barea o Tina Sainz— contribueixen en gran manera tant a la comicitat com a l’accent humà.

Sempre em molesten una mica els gags que es basen en tòpics sobre les idiosincràsies nacionals, en aquest cas les basques, recurs que Cobeaga ja va explotar als dos «Ocho apellidos…», tot i que aquí la seva presència és menor. Tret d’això (que és més aviat gust personal), trobo «Fe de etarras» entretinguda, còmica i estimulant, una exploració audaç de la nostra història recent més perspicaç que moltes estampes realistes.