Un passat a mida

Arriba l’adaptació cinematogràfica de l’excel·lent novel·la de Julian Barnes «The Sense of an Ending» amb el mateix títol i direcció de l’indi Ritesh Batra. En el seu moment, ja vaig recomanar vivament el llibre, i ho continuo fent a dia d’avui. El film pot ser útil pels que sentin mandra per la lectura o pels amants del cinema britànic de prestigi.

La història és bàsicament la mateixa: la plàcida rutina del jubilat i divorciat Tony Webster (Jim Broadbent) es veurà trasbalsada quan rebi una inesperada herència de part de la mare d’una antiga xicota. Mentre esbrina el contingut del llegat, s’enfrontarà a records mig enterrats a la memòria i, per a sorpresa seva, descobrirà que la seva biografia no era exactament com sempre l’havia imaginat.

La mal·leabilitat de la memòria i la forma com els humans l’adaptem a la nostra conveniència en un involuntari autoengany era el gran motiu de la novel·la de Barnes i també del guió de Nick Payne. Si el llibre estava format per dues parts —una sobre els anys escolars de Tony i els seus amics, i una segona més llarga sobre el seu present de jubilat—, el film opta per una narració en present amb flash-backs intercalats (o de vegades simultaniejats), solució més satisfactòriament dramàtica. Alguns detalls han estat modificats respecte a la novel·la com per exemple la introducció de referències a les càmeres Leica o l’embaràs monoparental de la filla (Michelle Dockery), que és totalment inventat. Un diàleg entre Tony i la filla a l’hospital, on aquest li explica fil per randa uns fets que acabem de presenciar, m’ha semblat un recurs maldestre. En quant a la quasi penúltima escena, que apunta a una possible reconciliació amb l’ex-dona, tampoc és al llibre i fa pudor a concessió als finals feliços.

«The Sense of an Ending» conté tot el que una producció de la BBC permet esperar: una història intel·ligent per a públics educats, una elegant direcció de Ritesh Batra, impecables ambientacions històriques i una banda sonora del sempre hipnòtic Max Richter. Tret de l’actriu que fa de jove Veronica, a qui no l’hi he sabut trobar el misteri, els intèrprets estan irreprotxables. Sempre és un goig veure en pantalla a Charlotte Rampling, Emily Mortimer o Matthew Goode, tot i que les seves presències són quasi testimonials. La pel·lícula pertany en la seva totalitat a Broadbent que fa un recital amb el seu personatge irritable, impulsiu, covard, però en el fons entranyable. I seria injust no mencionar a Harriet Walter, gran dama del teatre que jo no coneixia, qui en el rol de l’ex-esposa construeix uns duets deliciosos amb Broadbent.

«The Sense of an Ending» és pura qualitat britànica i com a tal tota la seva intel·ligència i dots de penetració es veu afectada per un cert dèficit d’emoció. No deixa de ser però un passatemps molt civilitzat.